Fou fundat el 1329 per Gonçal García de la Massa, majordom de la reina Elionor de Sicília, i el seu fill Gonçal, conseller de Jaume II de Catalunya-Aragó, amb donació als frares ermitans agustins de l’alqueria d’Aigüesvives que posseïen a la vall del mateix nom (vall d’Aigüesvives), indret, probablement, d’antiga tradició eremítica. El territori, comprès dins els termes municipals de Carcaixent i d’Alzira (Ribera Alta) i que, des d’un principi, limitava amb el del monestir cistercenc de Valldigna, anà ocupant, amb el temps, tota la vall. L’edifici fou bastit a l’esquerra del barranc de l’Estret, dins el terme de Carcaixent. El claustre no fou construït fins al s. XVII (1596-1671); l’església definitiva no fou inaugurada fins el 1697; i la façana principal del convent duu la data de 1767. La comunitat, que era regida per priors, constava, el 1811, de trenta-dos religiosos. Fins al final del s. XVIII dugué a terme pel seu compte la rompuda i l’explotació del territori: la cria de bestiar i el conreu de la vinya, de les oliveres, dels garrofers i, als darrers temps, de les moreres eren les ocupacions fonamentals; l’obtenció de la seda hi prengué molta importància al llarg del s. XVIII, activitat a la qual els frares reservaren la quarta part del nou edifici del convent. A partir del 1701, tanmateix, tingueren lloc diverses temptatives per a establir colons al territori, cosa que no aconseguiren definitivament fins la construcció del nou lloc de Santa Maria d’Aigüesvives (actualment, la Barraca d’Aigüesvives), la carta de poblament del qual fou atorgada el 1796. El monestir, que ja havia estat saquejat pels miquelets durant la guerra contra Felip V, ho fou novament pels francesos durant la guerra contra Napoleó; el 1812 fou suprimida la comunitat. Restablerta el 1814, fou extingida definitivament el 1835. La imatge de la Mare de Déu d’Aigüesvives fou traslladada a Carcaixent, d’on fou declarada patrona el 1857.