convinença

f

Història del dret

Contracte o pacte bilateral pel qual les dues parts es posen d’acord, lliurement o sense intervenció de cap jurisdicció pública o privada, per definir les obligacions que les lliguen mútuament, i en garanteixen l’execució per un engatjament solemne.

Foren molt freqüents des del segle X al XII a Provença, al Llenguadoc i a la Llombardia i especialment a Catalunya, d’on passaren després a Aragó. La convinença no té precedents ni en el dret romà ni en el germànic. Eren aplicades a promeses de casament, a beneficis d’abadies comtals, a percepció de rendes, a successions de rendes, a successions d’herència, però sobretot a relacions de lligam feudal entre els senyors i llurs vassalls o fidels.