El sorgiment històric i el desenvolupament de cooperatives han donat lloc a tot un moviment social. Hom pot considerar els agricultors primitius units davant el perill de la depredació, els gremis medievals europeus, les comunitats agràries asiàtiques i determinats moviments de migració o colonització com a moments d’un procés cooperativista que assolí trets formals i ideològics a la darreria del segle XVIII. Des d’aleshores cal diferenciar el cooperativisme com a modalitat d’associació econòmica (adequada a determinats sectors i moments dins el sistema capitalista) del cooperativisme entès com a moviment social reformador o revolucionari, tal com el formularen els socialistes utòpics del segle XIX (Fourier i Owen: comunitats ideals i alliberadores, falansteris, colònies, etc.) i tal com és estructurat als estats socialistes. En relació amb el primer aspecte, hom ha de remuntar-se a l’any 1844, quan vint-i-vuit teixidors de Rochdalex (Gran Bretanya) establiren el primer magatzem cooperativista, que venia a preus de mercat normals i repartia els beneficis entre els seus membres. Cent anys després era el primer negoci de la ciutat, amb 90.000 membres. Els principis i les normes establerts des de la seva fundació són la base de tota la formalització jurídica posterior: nombre il·limitat de membres, funcionament democràtic, limitació dels rendiments del capital i reembors al consumidor. Les cooperatives de consum s’estengueren ràpidament a tot Europa. Les cooperatives agrícoles i pesqueres han estat consolidades sobretot a estats asiàtics amb tradicions de pràctiques d’ajuda mútua molt antigues. Les cooperatives islandeses efectuen més del 50% dels negocis de l’illa. A Israel un cooperativisme de característiques peculiars impulsa una bona part de la producció nacional.
El cooperativisme als Països Catalans
Als països Catalans, les primeres manifestacions orgàniques del cooperativisme apareixen a mitjan segle XIX, prenent primerament la forma de cooperatives de producció. Hom cita com una de les més antigues L’Obrera Mataronenca, de filats i teixits, amb 276 socis, fundada a Mataró el 1864. En l’aspecte de consum (a part una que sembla que funcionà a Barcelona vers el 1840, fundada per Joan Munts), cal citar la dels obrers valencians de la seda, La Proletària, fundada el 1856, i L’Econòmica Palafrugellenca, fundada a Palafrugell el 1865, amb 78 famílies associades. Els principals difusors dels principis cooperativistes al segle XIX foren Fernando Garrido, al Principat, i Eduard Pérez i Pujol i, posteriorment, Antoni Vicent, al País Valencià. Ja als Congressos Obrers, celebrats a Barcelona (1865 i 1870), assistiren representants de les cooperatives catalanes; l’obrer Josep Roca i Galès fou el principal portaveu de les idees cooperativistes. El període subsegüent a la caiguda de la Primera República (1874) feu que les cooperatives iniciessin llur camí independentment d’altres tipus d’organitzacions obreres, declarades aleshores fora de la llei. D’aquell temps daten algunes de les més potents, com la Societat Cooperativa de Teixidors de Mà, a Gràcia (1876).
No fou fins a la darreria del segle XIX que hom intentà de coordinar la tasca de les cooperatives disperses: el 1899 es constituí la Cambra Regional de Cooperatives Catalanobalears, amb l’adscripció inicial de 51 entitats en el Primer Congrés de Cooperatives de Catalunya, que tingué lloc a Barcelona; el 1902 delegats catalans assistiren al congrés de l’Aliança Cooperativa Internacional. El 1911 es constituí la Federació Cooperativa Valenciana. El 1913 al Primer Congrés de Cooperatives d’Espanya, celebrat a Barcelona, participaren representacions de 255 cooperatives. El 1920 la Cambra Regional de Cooperatives Catalanobalears es transformà en la Federació de Cooperatives de Catalunya, i el mateix any eren organitzats dos congressos importants, el Quart Congrés de Cooperatives Catalanes, a Barcelona, i el de València, amb assistència de cooperativistes del Principat. Mentrestant a les Illes s’estengué el moviment cooperativista —a Maó, a Ciutadella i a Artà, especialment—, mentre que al Rosselló hom intentava d’aplicar-lo en el comerç dels vins. Un altre aspecte del mutualisme es relacionava amb el moviment cooperativista: la Vil·la de Salut de l’Aliança en fou l’exemple més popular. El 1923, finalment, la Federació de Cooperatives de Catalunya s’adheria a L’Aliança Cooperativista Internacional.
La llei de Cooperatives del 1931 clarificà l’ambient cooperativista, i encara més la llei de bases de Cooperació, aprovada pel parlament de Catalunya el 1934, l’una i l’altra basades en els principis ortodoxos de la cooperació internacional rochdaliana, a la qual els cooperadors catalans eren adherits. El 1934 es constituïa la Federació Local Valenciana. La Guerra Civil de 1936-39 ocasionà un augment anormal de les cooperatives de producció i un funcionament anòmal de les de consum, per manca sovint de primeres matèries.
La cooperació al camp presentà un aspecte peculiar: com a conseqüència de la crisi de la fil·loxera a la darreria del segle XIX, una part del camp català es despoblà i hi augmentaren les pràctiques usuràries. Una iniciativa de Josep Maria Rendé feu que a l’Espluga de Francolí fos creada una Caixa Rural d’Estalvi i Préstec (1906), un Sindicat Agrícola (1910) i el primer Celler Cooperatiu de la península Ibèrica (1912). Aviat la iniciativa s’estengué a tota la Conca de Barberà, al Camp de Tarragona, al Priorat, a la Segarra i arreu del Principat, paral·lelament a l’actuació al País Valencià, on des de la fi del segle XIX hom havia creat les primeres caixes rurals. El 1915 es constituïa la Cooperativa Lletera del Cadí, a la Seu d’Urgell, i més tard, la Cooperativa Lletera de Tamarit de Llitera i la Cooperativa Lletera del Pallars, i el 1937, la Cooperativa Agrícola de sa Pobla, a Mallorca, de patates primerenques.
Després de la Guerra Civil, la legislació cooperativista s’inspirà en l’intervencionisme estatal i s’anà allunyant dels principis rochdalians. Les cooperatives foren obligatòriament integrades a l’Obra Nacional de Cooperación. Foren constituïdes nombroses cooperatives per a la construcció de cases, per tal de pal·liar la manca d’habitatges; tot i que algunes resultaren eficients, sovint foren maniobres especulatives encobertes. Actualment, als Països Catalans funcionen encara una quinzena de cooperatives de les que foren fundades al segle XIX. Restablert el sistema parlamentari a l’Estat espanyol, l’any 1978 hi fou creat un nou reglament de cooperatives. El 1979 hom traspassà les competències sobre cooperatives dins el territori de Catalunya a la Generalitat, i per l’Estatut d’Autonomia aquesta n'assumí la competència exclusiva.
El Parlament de Catalunya aprovà una nova llei de cooperatives l’any 1982. Aquest mateix any n'hi havia unes 1.400 en funcionament (de les quals 390 són agràries, 340 de treballadors, 220 de serveis, 140 d’ensenyament, 120 de consumidors, 60 de transportistes, 55 de comerciants, 50 d’habitatges, 15 per a atenció de disminuïts, 11 caixes rurals, 8 del mar, 5 de crèdit). Entre les agràries més importants hi ha l’Agropecuària de Guissona, la Unió Agrària de Reus, la Cambra Arrossera d’Amposta, la Copaga de Lleida i l’Agrupació de les terres de Lleida. Entre les de treball sobresurten: Cristalleries de Mataró i Inducar (a Terrassa). I entre les de consumidors: Societat Cooperativa i d’Instal·lacions Assistencials Sanitàries, i la Cooperativa Catalana dels Consumidors.