La invasió àrab (~711) comportà la destrucció de la florent cultura iraniana, malgrat que l’anterior dinastia local hi fou mantinguda amb una relativa independència. Amb la davallada del poder califal el territori fou ocupat per Maḥmūd de Gaznī (1017) i els seljúcides (1041), fins que el governador Quṭb al-Dīn es desentengué del vassallatge turc i inicià la dinastia anomenada dels Hwārizm-Šāh (1097-1231), que constituí l’estat islàmic més poderós de l’època. Coràsmia fou un important nus del comerç caravaner, fins que sofrí la devastació mongòlica (Genguis Kan, 1221), després de la qual restà inclòs al kanat de l’Horda d’Or, a l’imperi de Tamerlà (1379) i el domini uzbek (1512); durant aquest darrer període l’antiga capital, Urgenč, fou substituïda per Khiva. Al segle XVIII l’anomenat, aleshores, kanat de Khiva sofrí els atacs russos (Pere el Gran, 1717), perses (Nādir Šāh, 1740-47) i turcmans, fins que restà com a protectorat de Moscou (1873). Deposat l’últim kan, ‘Abd Allāh (1920), hi fou constituïda la República Soviètica de Coràsmia, dividida finalment (1924) entre les repúbliques de l’Uzbekistan, Turkmenistan i Karakalpakistan.