Situació i presentació
Està situat al sector septentrional de la comarca, en contacte amb la Noguera. Limita amb els municipis noguerencs d’Albesa (N) i Torrelameu (NE) i amb els segrianencs de la Portella (NW), Vilanova de la Barca (E), Alcoletge (SE), Lleida (SW), Torre-serona, Benavent de Segrià i Vilanova de Segrià (W). Es troba a la confluència de la Noguera Ribagorçana (en bona part límit NE del terme) amb el Segre (en part límit SE), estès damunt la plana al·luvial que voreja els dos rius i les terrasses més baixes de la depressió segrianenca.
El recorregut de 4 km de la Noguera Ribagorçana, des del seu pas pel terme de Corbins fins a l’aiguabarreig amb el Segre, és privilegiat pel que fa a la gran varietat de flora de ribera, pollancres i àlbers principalment, i abundosa fauna, com fotges, garses comunes, colobres de riu i cigonyes. L’espai és inclòs en el PEIN.
El poble i cap de municipi de Corbins és l’únic nucli de població agrupada del terme. Travessa el terme de SW a NE la carretera C-12 provinent de Lleida, que actualment passa a llevant del poble per evitar creuar el nucli urbà. Aquesta carretera enllaça, al SW del poble, amb la variant de l’A-2 (a la qual té accés) i, vers el NE, es dirigeix cap a Menàrguens i Balaguer; altres camins van a Torre-serona i a Benavent de Segrià. L’origen del nom de Corbins ha estat interpretat (igual com el del Riu Corb) com un hidrònim derivat de curvum , explicable pels meandres o ondulacions del curs del riu (de tota manera l’origen és llatí).
La població i l’economia
La població fou tradicionalment escassa (19 focs al segle XIV). A l’inici del segle XVIII tenia només 70 h, però experimentà un espectacular augment al llarg del segle, que continuà fins l’any 1860, en que es comptabilitzaren 1.151 h. Disminuí després fins el 1900 (959 h), es recuperà (1.105 h el 1930) i restà estacionària els darrers decennis del segle XX: 1.047 h el 1960, 1.067 h el 1970, 1.048 h el 1981 i 1.039 h el 1991. Després d’uns anys d’estabilització, es produí un notable increment de població: 1.082 h el 2001 i 1.311 h el 2005.
L’economia és bàsicament agrària. Els conreus ocupen més de la meitat del territori, i el regadiu, que aprofita les aigües derivades de la Noguera Ribagorçana per mitjà de séquies procedents del canal de Pinyana i d’altres, representa gairebé el total d’aquests conreus. Predominen els arbres fruiters, especialment les pereres (que han augmentat l’extensió en els darrers anys del segle XX) i les pomeres. Altres conreus importants són els cereals, sobretot l’ordi. Les partides dedicades al conreu són les de la Mitja Horta, el Sot, l’Horta de Baix i de Dellà, a la ribera de la Noguera, i les de Quarts, les Arenes, Capçades i l’Alzinar, a la ribera del Segre. En els darrers anys ha augmentat força el nombre d’hectàrees de superfície forestal.
El bestiar complementa l’agricultura, tot i que en els darrers anys del segle XX ha anat disminuint, excepte la cria d’aviram i de bestiar porcí, que han tendit a créixer. A la Noguera Ribagorçana es fa bona pesca de bogues, barbs, carpes i truites.
Hi ha diverses cooperatives agrícoles dedicades a la venda d’adobs, insecticides i comercialitzar la fruita, entre les quals destaca la Cooperativa del Camp la Noguera. La migrada indústria present al terme està relacionada principalment amb l’agricultura i la construcció. El mercat setmanal és el dilluns.
El poble de Corbins
El poble de Corbins es troba damunt d’un turó, a 211 m d’altitud, sobre la ribera dreta de la Noguera Ribagorçana. Resten només vestigis de la planta de l’antic castell, d’origen àrab. Els edificis més notables són la casa del comú i l’església parroquial de Sant Jaume, obra del segle XVIII de façana senzilla i austera, amb una torre campanar de base quadrada de bon escaire i interior de tres naus neoclàssiques d’ordre toscà. Durant els anys 1989-91 es portaren a terme les obres de renovació de la teulada de l’església, a més de l’arrebossat i la il·luminació de les parets exteriors; l’encarregat de promoure aquestes accions de reforma i embelliment del temple parroquial fou un patronat que es creà exclusivament amb aquesta finalitat. L’antiga comanda hospitalera és un edifici tardà sense aspecte militar que ha estat modernament restaurat i és residència particular. El Pont Vell sobre la Noguera estigué molt de temps sense la volta, fins que la Generalitat de Catalunya en construí l’actual el 1933. Hom ha bastit cases a la rodalia del poble que corresponen a segones residències de gent de Lleida i altres indrets i dins del poble slhan dut a terme diverses obres, com és el cas de la urbanització de la plaça del Fossat Vell, al costat de l’església, i l’edifici de l’ajuntament, inaugurat el 1993, que acull també altres equipaments socials i culturals.
Corbins té un moviment associatiu molt ric, en el qual destaca la tasca del Patronat Municipal de Cultura, que aglutina gran part de les entitats del terme. També hi ha algunes associacions esportives.
La festa major gran de Corbins se celebra el 22 de maig en honor de Santa Quitèria, la patrona de la població. És un costum ben arrelat al poble que aquest dia, tantes noies com membres té l’ajuntament (més una en representació del jutge), acompanyades per una altra noia i portant al cap, sobre una base de fusta, un pastís de forma rectangular que s’anomena pa, vagin en comitiva des de l’ajuntament a l’església parroquial. Allà els pans són beneïts i es forma una processó que recorre els carrers del poble i torna a l’església, on se celebra una missa solemne. A la sortida es reparteixen els pans beneïts entre els assistents.
Des del 1987 es fa la Festa de la Poma, la qual celebra el final de la campanya de la fruita, entre els mesos d’octubre i novembre, i dura dos dies. Les diferents colles del poble preparen les típiques cassoles per un dinar col·lectiu i posteriorment se celebra un concurs de pastissos i altres postres elaborades a base de poma. A més a més hi ha una mostra de productes. La primera setmana de febrer s’inicia la setmana cultural de la dona, organitzada per l’Associació de Dones de Corbins, que culmina amb la festa de Santa Àgueda (dinar de germanor).
Altres indrets del terme
Situat a l’extrem d’un esperó damunt la confluència de la Noguera Ribagorçana i el Segre, a 1 km de Corbins, dominant les terrasses més baixes de la depressió, s’alça el monument funerari del Tossal dels Moros. Hom opina que l’edifici formava part d’una necròpoli avui destruïda. Als seus peus s’alçava una vil·la romana els propietaris de la qual foren probablement els qui construïren el monument per a utilitzar-lo com a mausoleu. Aquest monument fou excavat al principi de segle i ja aleshores era molt malmès. Però, malgrat que les restes que s’han conservat no permeten imaginar-ne amb detall l’aspecte original, sí que es pot parlar d’un sepulcre format per una cambra rectangular, orientada E-W, que devia ser reservada al culte funerari, i de quatre departaments subterranis que conformarien el recinte sepulcral pròpiament dit. Ambdós recintes devien ser coberts amb volta de canó, com fa suposar l’arrencament que en resta en el mur més ben conservat de l’estança superior, i també part de les voltes de maó que s’observen en els departaments subterranis; com és usual en aquest tipus de construccions romanes, l’estructura es devia cobrir amb teulat de dos vessants. En les excavacions de l’any 1900 restaven encara fragments del revestiment de les voltes, que estaven estucades i pintades, i es pogueren recuperar algunes peces de marbre blanc vinçat de negre i jaspi que revestien els murs i els sòls. Tot plegat parla de la sumptuositat original del monument, i fa pensar en la prosperitat d’una vil·la que era situada en un terreny immillorable pel que fa a l’explotació agrària. A causa del pillatge, ni en les excavacions del 1900, ni en la neteja efectuada al final de al dècada de 1980, no es pogueren recuperar materials suficients per a datar-lo. Per aquest motiu la datació es féu amb relació a mausoleus de tipologia semblant, que solen correspondre al segle II dC.
La zona excavada de la vil·la romana de Corbins correspon a una de les instal·lacions de la part rústica de la vil·la. Es tracta d’una àmplia nau rectangular les parets de la qual eren fetes amb carreus de pedra sorrenca. La gran capa de cendra i troncs cremats fa pensar que aquest sector fou destruït per un incendi. Posteriorment es compartimentà en quatre dependències bastant regulars. Es trobaren sis ofrenes formades per set urnes que cal relacionar amb el procés de construcció de l’edifici; a l’interior s’havien dipositat ous de gallina i en algun cas restes òssies de petits ocells.
Hom ha datat el jaciment arqueològic anomenat lo Secà del Colo a partir de materials que suggereixen una utilització inicial en l’Alt Imperi i un abandonament que se situaria al segle IV, encara que sense precisió total. S’ha documentat la planta gairebé completa d’una instal·lació industrial de premsatge d’olives i decantació de l’oli per a depurar-lo, formada per un recinte on es feia el premsatge i un dipòsit on s’efectuava la decantació.
En aquest municipi també s’han documentat jaciments de l’edat del bronze i l’ibèric de lo Tossal de les Cases. Aquest darrer fou utilitzat posteriorment (a l’edat mitjana i en època moderna).
La història
L’esmentat sepulcre romà del Tossal dels Moros sembla confirmar el topònim llatí del poblat, que degué ser destruït en la invasió àrab (719). Sota la dominació almoràvit el castell de Corbins fou un bastió avançat en la defensa de Lleida, conquerit el 1117 per Ramon Berenguer III. En el Cartoral de Gardeny s’esmenta un conveni del 5 de juny de 1118 pel qual el comte barceloní encomana el castell de Corbins al cavaller Arnau Berenguer d’Anglesola, igual com el d’Alcoletge.
La rivalitat entre el monarca aragonès Alfons el Bataller i el comte de Barcelona per la conquesta de Lleida als sarraïns féu que Ramon Berenguer establís un conveni amb el valí almoràvit Ibn Hilāl que motivà un encontre amb el monarca aragonès. Aquest encontre ha estat confós per algun autor amb la batalla de Corbins, que tingué lloc el 1126 entre cristians i musulmans; aquests, esperonats per l’esmentada rivalitat, derrotaren els catalans i aconseguiren de recuperar el poderós castell sobre la Noguera Ribagorçana, ensems que amenaçaven el d’Albesa. La fortalesa no tornà a mans cristianes fins a l’expedició definitiva de 1145-47, duta a terme pel comte Ermengol VI d’Urgell en les terres del Segrià.
Miret i Sans afirma que la creació de la comanda templera de Corbins fou anterior a la darrera conquesta del lloc, i fou una concessió feta per Ramon Berenguer IV el 1143 a favor de l’orde del Temple, en la qual, a més dels castells de Barberà, Xalamera i Remolins, atorgava el castell de Corbins, quan aquest fos conquerit. El recobrament degué ser entre el 1143 i el 1150, car vers l’octubre d’aquest any el comte d’Urgell concedí als templers una presa d’aigua prop d’Albesa “per a regar les terres de Corbins”. Els frares no tardaren a establir la comanda amb efectivitat i el 1167 n’era el comanador Bernat Sagrua; el 1173 hi figura Bernat de Tena i el 1181 Arnau de Sardana, que fou autoritzat a construir uns molins al terme de Corbins (la cambra templera tingué també els termes de Torrelameu i de Vilanova de la Barca). Un d’aquests molins degué ser el de Picabaix, encara existent, vora el barranc de Picabaix, que separa el terme de Corbins del de Lleida; formava també part del terme l’agrupament dit les Cases de Corbins, despoblat des del segle XVIII.
Els Anglesola mantingueren alguns drets inicialment sobre Corbins (així el 1179 Arnau d’Anglesola i Ermessenda definien a favor del Temple tot el que posseïen al castell de Corbins). En els anys 1202-12 es realitzaren diverses donacions i permutes amb altres llocs veïns. La població, dita aleshores Vilanova de Corbins per diferenciar-la de la fortalesa àrab, obtingué el privilegi de celebrar mercat el dimecres. L’Església de Lleida tingué alguns litigis amb els templers per la jurisdicció del lloc; Ramon Berenguer IV havia donat al bisbe Guillem Pere de Lleida les mesquites del terme de Corbins i la del castell fou erigida en parròquia dedicada a Sant Jaume. El 1272 hi hagué una concòrdia amb la comanda de Gardeny i el bisbe de Lleida sobre aquesta església, ja que Guillem de Montcada l’havia concedida als frares de Gardeny amb la condició que el capellà fos presentat pel bisbe de Lleida, que retenia, a més, una pensió anual de 30 lliures.
Segons la Crònica de Jaume I, el 1275 es reuniren al castell de Corbins el futur Pere II, Ramon de Cardona, els comtes d’Empúries i de Pallars i altres cavallers. A l’extinció de l’orde dels templers, la comanda de Corbins passà als hospitalers (1317), dins el Gran Priorat de Catalunya, que mantingueren la comanda i dominaren el lloc fins a la fi de l’Antic Règim.
Les tropes partidàries del comte d’Urgell després del Compromís de Casp intentaren d’atacar Lleida (juny del 1413) partint d’Albesa i s’apoderaren de Corbins i dels molins de Picabaix. Foren freqüents els problemes amb Lleida a causa dels regadius, que perduraren fins a la concòrdia entre la comanda hospitalera i la paeria de Lleida (1448) per la peixera de Fontanet. Sovint el blat de Corbins i la farina de Picabaix havien anat a la bladeria i a la fleca de la ciutat per compensar els drets a l’aigua. Al segle XV Corbins tenia, a més del mercat, una fira que era (amb les de Lleida, Alguaire i Almenar) de les més visitades del Segrià (ja el 1481 se celebrava per Santa Llúcia, el 13 de desembre). Corbins tingué comanadors propis fins el 1501, i al segle XVI els seus béns foren assignats a una de les quatre cambres del Gran Priorat de Catalunya.
En la lluita contra el bandolerisme, Corbins contribuí amb vassalls propis el 1590, i el 1597, la comanda i la paeria tornaren a pledejar per les reparacions a la peixera de Fontanet. El 1627 hi hagué un procés de bruixeria segons el qual algunes bruixes es reunien en un erm vora les Cases de Corbins.
Ja al segle XVIII restà arruïnat l’antic castell, i els seus soterranis foren utilitzats des de llavors com a presó. Corbins visqué dramàticament la guerra del Francès, i els seus sometents contribuïren en la lluita fins el 1809. En les lluites posteriors el municipi tingué un caràcter liberal i fou incorporat a Lleida.