Corçà

Vista general de Corçà

© Fototeca.cat

Municipi del Baix Empordà, a la vall del Rissec, poc tros abans de la seva confluència amb el Daró.

Situació i presentació

Limita al N amb Rupià i Parlavà, a l’E amb Ullastret, al SE amb la Bisbal d’Empordà, al S-SW amb Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura, a l’W amb Madremanya (Gironès) i al NW amb la Pera. Comprèn, a part Corçà, cap de municipi, els pobles de Caçà de Pelràs, Casavells (municipi annexat el 1969) i Matajudaica, i els petits veïnats d’Anyells i Planils. El municipi s’estén per una part dels darrers contraforts septentrionals de les Gavarres, on hi ha afloraments volcànics al paratge de Terra Negra, amb l’elevació màxima al Puig Blanc (140 m), i comprèn un sector planer al S i SE, travessat pel Rissec, que condueix per l’esquerra al Daró a la punta sud-oriental del terme municipal. Drenen també el terme la riera de Corçà, el torrent del Mig Rodó i la riera de Matajudaica. La carretera comarcal de Palamós a Girona travessa el terme de S a N i passa pel cap de municipi. A migdia del poble de Corçà s’inicia la carretera comarcal de la Bisbal d’Empordà a Figueres i Portbou. De Corçà mateix parteix la carretera local que porta a Madremanya per Monells.

La població i l’economia

La població (corçanencs) del terme acusà una forta recessió al darrer quart del segle XIX, a causa de la crisi agrària i l’èxode vers les zones industrials, que perdurà fins el 1960. A partir d’aleshores es produí un creixement demogràfic degut a la immigració i a la creació d’algunes fàbriques de materials de construcció. La vila de Corçà, prin cipalment, s’ha convertit en poble dormitori de treballadors que tenen la feina a la Bisbal d’Empordà. Segons el cens del 1981 la població era de 1.072 h, el 1990 hi havia 1.164 h, i el 2005, 1.232 h.

A la part muntanyosa del N de Corçà hi ha extensions de bosc de pins i alzines i matollars, que alternen amb els conreus. A les vores del Rissec i del Daró hi ha freixes, oms i pollancredes. L’agricultura del terme és principalment de secà —produeix cereals, farratge i llegums—. Hi ha també alguns arbres fruiters, olivars i vinyes i algunes hectàrees de regadiu, dedicades sobretot a blat de moro i farratge. Des del 1947 funciona la Cooperativa Agrícola del Baix Empordà, que és la primera en nombre de cooperativistes de tota la comarca. Té importància la cria de bestiar porcí, oví, boví i aviram. Tots els pobles i veïnats agregats són d’economia rural, però el cap de municipi té un complement industrial important, com a continuació de la zona terrissaire de la Bisbal. A la vora de la carretera de Girona hi ha diverses rajoleries i fàbriques d’altres materials de construcció i hi han sorgit botigues de venda de ceràmica orientades al turisme.

La vila de Corçà

La vila de Corçà (982 h el 2006) és a la vora dreta de la riera de Corçà, a la confluència amb el torrent del Puig Rodó, sota el vessant meridional d’aquest turó a 13 m d’altitud. El nucli conserva l’estructura urbana medieval, amb elements de fortificació i edificis dels segles XVI-XVIII. Al costat de ponent, la plaça Major o de l’Església forma un ample passeig entre la riera i el nucli vell del poble, ornamentat amb rengleres de plàtans. La població s’ha estès a l’altre costat de la riera, fins a la carretera de Girona. Al NW d’aquest nucli de població hi ha la urbanització de Santa Cristina, de cases unifamiliars, a més de masos disseminats que formen alguns veïnats. Arreu del terme de Corçà, sobretot al cap de municipi, moltes cases han estat convertides en segona residència. L’església parroquial de Sant Julià i Santa Basilissa, documentada el 1065, és un gran edifici del segle XVIII bastit sobre un temple anterior, romànic, dels segles XII i XIII, algunes parts del qual subsisteixen —la façana, part de l’absis semicircular i fragments del mur septentrional—. El frontis romànic té una senzilla porta de dos arcs en degradació, una rosassa i un campanar d’espadanya. A l’alta torre campanar del segle XVIII hi ha encastat un relleu gòtic o renaixentista, amb el bust de tres sants. A la façana de la sagristia, construïda el 1735, hi ha un carreu amb l’escut del poble del 1598. El 1972 fou robada d’aquesta església una creu processional d’argent repussat del segle XVI.

Aspecte del castell de l’Alberg

© Alberto González Rovira

Al mig del nucli antic hi ha un enorme fragment de mur espitllerat i amb restes d’una volta, el qual correspon a l’antic castell de Corçà; ha donat nom al carrer del Mur. No queden gaires vestigis de les muralles de Corçà, però el seu recinte rectangular és encara ben assenyalat. La parròquia de Sant Julià i Santa Basilissa s’integrava al sector occidental; al costat de la seva façana hi ha un arc rebaixat i altres elements d’un portal. Una altra porta del recinte es pot veure al carrer Major, al costat de migdia. Als angles NE i SE del lloc resten vestigis de sengles torres, de plantes diferents. Al SE de la població hi ha el Mas Vilosa, amb coberta de doble vessant. A la façana, sobre un portal de gran dovellatge, apareix un finestral geminat, amb decoració d’entrellaçats als arquets conopials i testes de personatges i àguiles a les impostes (segle XVI). El Mas Cornell, al SE de l’anterior, és una gran masia de tres plantes, del segle XVIII. A ponent de la vila, vora la carretera, hi ha el castell de l’Alberg, casa pairal propietat d’una branca del llinatge Caramany. És un gran edifici rectangular amb torretes decoratives, originàriament dels segles XVI i XVII, però molt reformat posteriorment. Són notables les estances interiors i llur parament. Té una capella adossada, d’estil gòtic molt tardà, dedicada a sant Judes. En un escut en relleu figura l’any 1593. La casa té un jardí de gust romàntic. La capella de Sant Sebastià, al NE del cap de municipi, és una construcció molt petita del segle XVIII, d’una nau amb capçalera semicircular i volta de llunetes. La festa major de Corçà se celebra el primer diumenge d’octubre.

Altres indrets del terme

Torreguinarda, Rissec i Santa Cristina

A fora de la vila, a tocar del límit amb el de la Bisbal, hi ha la Torre Guinarda, antic casal fortificat convertit en masia. És una antiga torre de planta rectangular, on s’afegiren cossos d’edifici i un pis superior d’arcades. Destaca el portal adovellat damunt el qual hi ha un gran emblema en relleu, una finestra d’arc conopial i una altra de quarterada. El casal ha donat nom a unes poques masies disperses (Torreguinarda). Rissec és un barri de masies disseminades a l’esquerra del riu que li dóna nom, a prop del nucli de Corçà.

L’església de Santa Cristina és 2 km a ponent de la vila de Corçà, al mig d’un camp conreat. És un edifici del segle XII, d’una nau construïda amb carreus ben escairats. L’absis, de planta de ferradura, se situa sobre un mur de la capçalera d’una església anterior. Aquesta resta més antiga, segurament del segle X, es diferencia clarament de l’església del segle XII pel seu aparell de pedres sense treballar. La capella té volta apuntada a la nau i l’arc triomfal de mig punt; és construïda sobre un petit monticle on hi ha restes romanes. Hom l’ha consolidat, i recuperat el seu entorn. Al Museu d’Art de Girona hi ha, procedent d’aquesta capella, un retaule del segle XV dedicat a santa Cristina. D’autor anònim, és atribuït al Mestre d’Olot. Santa Cristina ha donat nom a una urbanització. La seva festa major, documentada des del 1421, se celebra el diumenge pròxim al 24 de juliol.

Caçà de Pelràs, Planils i Anyells

El poble de Caçà de Pelràs (73 h i 130 m d’altitud) és situat dalt un serrat, al NW de la vila de Corçà, que fa de partió d’aigües entre la conca del Daró i la del Ter (riera de la Pera). Hi ha afloraments volcànics. Les cases i masies s’escampen al voltant de l’església sense formar un conjunt gaire compacte. L’església de Sant Martí de Caçà de Pelràs, citada l’any 1121 en el testament del clergue Berenguer Amat, és romànica (segle XII) d’una nau amb absis semicircular. La volta de la nau és apuntada, com també l’arc triomfal. La porta romànica al mur de migdia és tapiada. El temple va ser reformat al segle XVIII, època en què s’obrí una porta barroca al mur occidental, amb decoració de ferro forjat als batents de la porta, i s’hi afegiren capelles laterals, una sagristia i el terrabastall superior. A la façana posterior de la rectoria hi ha una creu de pedra amb el Crist i la Mare de Déu en relleu, datada el 1589. De l’església procedeix una imatge gòtica d’alabastre de la Mare de Déu (segles XIV i XV) conservada al Museu d’Art de Girona. Al sector oriental del poble hi ha Can Pagès, masia del segle XVII, amb finestral decorat amb relleus i el ràfec pintat amb temes d’enreixat. El Mas Martí, prop de l’anterior, és del segle XVIII i conserva un ràfec també decorat. Pel novembre, Caçà de Pelràs celebra la festa major de Sant Martí.

El veïnat de Planils és a migdia de Caçà de Pelràs. Consta d’unes 10 masies disperses, centrades pel casal fortificat conegut per Can Savalls, d’època gòtica, amb planta rectangular i torres angulars.

El veïnat d’Anyells és al NW de la vila de Corçà. El formen unes 15 masies escampades prop de l’antic camí de Girona. A l’alta edat mitjana tingué un cert relleu, ja que s’hi celebrava mercat, que el 1102 fou traslladat a la vila de Monells. Segons una butlla del papa Alexandre III, del 1163, el monestir de Sant Feliu de Guíxols hi tenia possessions. El Mas Conill d’Anyells era fortificat. Posseeix una finestra coronella gòtica que ha perdut el mainell i un gran escut en relleu a la llinda d’un portal.

Casavells i Matajudaica

El poble de Casavells va ser fins el 1969 cap de municipi independent. Situat en un tossal de 44 m, vora la confluència del Rissec i el Daró, es prolonga amb algunes masies disperses que formen el veïnat de les Costes. Hi havia 157 h empadronats el 2005. L’església de Sant Genís de Casavells consta com a possessió de la canònica d’Ullà el 1182. És una església romànica, del segle XII, construïda amb grans carreus, d’una nau amb un absis semicircular. La volta de la nau és apuntada i a la paret de migdia hi ha una porta romànica tapiada i mig colgada. A la façana occidental s’obre la porta actual, del segle XVIII. Es conserva el campanar de torre, romànic, amb un pis d’obertures geminades. A l’entrada de la població, a l’extrem NW, hi ha Can Saló, una gran masia del segle XVII fortificada, amb una garita angular que té la petita mènsula de la base esculpida. Vora seu hi ha un fragment de llenç espitllerat d’una antiga fortificació. Al carrer de les Escoles són notables dues finestres goticorenaixentistes decorades, d’arc conopial, del segle XVI. Fora del poble, al NE, hi ha el Mas Carbó, amb elements d’una antiga torre espitllerada medieval que han estat colgats per una capa de remolinat. Als afores del poble hi ha restes romanes.

El poble de Matajudaica (41 h el 2005) és a la plana, al cim d’un petit pujol, al SE de Casavells. El nucli, amb cases i masies dels segles XVI-XVIII, forma carrerons estrets. El 1278 el bisbe Pere de Castellnou adquirí el delme de Matha i el lloc passà al domini episcopal, dins la batllia de la Bisbal. A partir del darrer quart del segle XIII és documentat el nom de Matajudaica, que sembla indicar la presència de població jueva en aquest lloc, de la qual no hi ha evidència històrica, almenys en la documentació fins ara coneguda. L’església de Sant Joan de Matajudaica pertanyia als canonges d’Ullà, segons consta en l’acta de consagració de la seva església, del 1182. L’edifici és del segle XVIII, d’una nau amb capelles laterals, coberta amb voltes de llunetes. A la porta hi ha la data de 1797. Només a l’exterior de l’absis apareixen alguns elements que podrien haver estat aprofitats de l’església anterior, romànica. Procedent d’aquesta església es guarda al Museu de Girona un notable exemplar de lipsanoteca romànica, de fusta policromada. El primer cap de setmana de setembre, els nuclis de Casavells i Matajudaica celebren conjuntament la festa major.

Les restes arqueològiques

Hom suposa que a Corçà hi havia, a l’època romana, una cruïlla de camins que comunicaven amb la Via Augusta i amb el camí d’Empúries pel Baix Empordà. Al Puig Rodó, uns 200 m al N de la població, hi ha restes d’una important vil·la romana que, per les troballes superficials, sembla que perdurà des de temps republicans fins al Baix Imperi. Al segle XIX s’hi descobriren fragments de mosaic policrom de tema geomètric. En aquest lloc, vora un aflorament rocós, hi ha el basament d’una torre quadrangular, segurament de vigilància dels camins esmentats i coetània de la vil·la. Al voltant de la capella de Santa Cristina s’ha trobat també ceràmica romana, fragments de paviment i algunes estructures que podrien correspondre a una petita vil·la.

La història

En preceptes carolingis dels anys 878, 881, 886 i 922 el lloc de Quertiano s’esmenta com a possessió del bisbe de Girona; amb aquesta mateixa grafia apareix el 996, i el 1065 és citat com a Quarciano. El 1294 el bisbe Bernat de Vilamarí comprà la jurisdicció de la vila, que des d’aleshores restà inclosa dins els importants dominis episcopals del Baix Empordà. El 1442 pertanyia a la corona i li fou concedit el privilegi de carrer de Barcelona. El 1475 els veïns de Corçà lliuraren la població als remences, els quals resistiren a les forces del bisbe Joan Margarit, però foren sotmesos per les tropes reials amb 2 000 homes i artilleria. La senyoria fou recuperada per la mitra de Girona. A la fi del segle XVIII consta, novament, com a lloc reial.