Les cordes vocals superiors tenen esquelet membranós. Les cordes vocals inferiors contenen un fascicle voluminós del múscul tiroaritenoïdal i són part essencial de la glotis com a òrgan de fonació. A les cordes vocals hi ha els caps terminals del nervi recurrent regulador del moviment vibratori que caracteritza el to fonamental de la veu dels parlants i imprimeix la sonoritat bàsica al corrent aeri que procedeix dels pulmons. Gairebé totes les llengües conegudes fan ús diferencial de la vibració vocàlica oposant l’absència a la presència d’aquest tret. Així, en català hom distingeix les realitzacions fonemàtiques sense vibració o sordes [p], [t], [k], [f], [s], [š], [s], etc, de les sonores o amb vibració [b], [d], [g], [v] (dialectal), [z], [ž], [z] corresponents, a les quals cal afegir les vocals [i], [ẹ], [ę], [a], [ǫ], [ọ], [u] i les líquides [l], [l], [m], [n], [n], [r] i [r].
f
Anatomia
Fonètica i fonologia