Còrdova

Córdoba (es)

Pont romà de Còrdova per on passa el Guadalquivir

© Arxiu Fototeca.cat

Ciutat i capital de la província homònima, a la comunitat autònoma d’Andalusia.

Situada a la vora del Guadalquivir, a l’àrea de contacte de la serralada de Còrdova amb la Campiña. L’expansió demogràfica més important ha tingut lloc al segle XX i, des de l’any 1900, s’ha quadruplicat la població a causa, principalment, de la immigració dels nuclis rurals de la província. La ciutat, situada primitivament en una cruïlla de camins, sobre la Via Augusta, en conserva encara el nucli central amb les característiques urbanes de l’època musulmana. Actualment creix en totes direccions i ha ultrapassat el riu. Centre administratiu i centre comercial (productes agrícoles del Campo de Córdoba) i activitat industrial (indústria alimentària, metal·lúrgica, de la fusta) i turística. Seu episcopal. Centre d’ensenyament superior: Universidad de Córdoba, fundada el 1972. Nus de comunicacions: ferrocarrils, carretera i aeroport internacional. Hom creu que fou fundada pels cartaginesos sobre un nucli ibèric. El 168 aC Claudi Marcel hi establí una colònia romana, anomenada Corduba, que assolí una certa importància com a capital de la Bètica i com a centre comercial i cultural. A la darreria del segle VI se la disputaren visigots i bizantins. Ocupada pels àrabs el 711, esdevingué capital d’Al-Andalus el 716, de l’emirat independent el 756 i del califat el 929. Conquerida el 1236 per Ferran III de Castella, serví de bastió contra els sarraïns de Granada. Els seus habitants, uns 35.000 a la fi del segle XV, es dedicaven al comerç de la llana amb Castella. La ciutat patí, a més de la ruïna econòmica general, la fam i les pestes del segle XVII. Durant el segle XVIII hi hagué una notable revifalla, però fou saquejada pels francesos el 1808 i ocupada des del 1810 al 1812. Durant el segle XIX la ciutat es desenvolupà i triplicà la població, que arribà a uns 60.000 habitants al començament del segle XX. Hi ha restes abundants del ric passat ibèric i sobretot romà (mosaic de la plaça de la Compañía, del segle III). Però la importància artística li ve del domini musulmà i es manifesta sobretot en la mesquita de Còrdova

Interior de la mesquita de Còrdova

© Jgz / Fotolia.com

, fundada per ‘Abd al-Raḥmān I vers el 784, que aprofità la major part dels materials visigòtics de l’església de San Vicente; Hišām I n’edificà el minaret; ‘Abd al-Raḥmān II, el 833, eixamplà la mesquita, amb la construcció de vuit naus més; ‘Abd al-Raḥmān III hi aixecà un minaret nou (que és dins l’actual campanar); al-Ḥakam II, entre el 961 i el 968, allargà de nou la mesquita cap al sud-oest i feu construir el miḥrāb actual, i Almansor l’engrandí amb vuit naus més pel costat oriental. En total és un rectangle de 180 m per 130 m, amb dinou naus, separades per un conjunt de columnes i pilastres que formen arcuacions. Hi foren construïdes successives capelles a l’interior (com la de Villaviciosa al Lucernario), fins que, entre el 1523 i el 1600, hi fou aixecada la catedral, pràcticament al bell mig. Hi ha teles de Juan Valdés Leal i d’Antonio del Castillo, i en el seu tresor té la custòdia d’Enrique de Arfe (1510-16). Cal destacar-ne, també, la porta de San Esteban (855) i la del Perdón (dels segles XIV-XVI), a la façana principal, i el pati dels tarongers. La ciutat té més construccions mudèjars (banys i diversos minarets), una sinagoga (segle XIV) i nombroses esglésies: San Nicolás de la Villa (dels segles XV-XVI), San Lorenzo (segle XIII) i San Agustín (segles XIV-XVI). En arquitectura civil, les cases dels Ceas (segle XV) i dels Villalones (1560). Hi ha dos museus importants: l’arqueològic (cultures prehistòriques, ibèrica, romana, visigòtica, etc.) i el de Bellas Artes, amb una gran col·lecció de pintura de l’escola cordovesa del segle XVII.