Produeix panses de gran anomenada. L’actual ciutat sorgí a uns 3 km al nord-est de l’antiga ciutat, una de les més destacades de la Grècia antiga.
D’origen neolític, després centre micènic, estigué sotmesa a Argos durant els primers segles despres de les invasions dòriques, fins al segle VIII aC. Aleshores esdevingué independent, i destacà sobretot a partir dels segles VII-VI aC com a conseqüència de la seva situació geogràfica, encreuament bàsic de comunicacions, porta d’entrada al Peloponès des del nord i pas marítim a través de l’istme. Com a antecedent al canal de Corint (que ja fou projectat en època grega i començat al segle I dC) fou restablerta una ruta terrestre dita diolkhos, que permetia el trasllat de les naus a través de l’istme damunt carretes de bous. Durant tota l’edat antiga fou, doncs, un gran centre econòmic. Durant el període arcaic fou un dels principals centres d’encunyacions monetàries de Grècia, i les ceràmiques protocorínties i corínties foren exportades a tota l’àrea d’expansió grega i arribaren als Països Catalans (Empúries, Eivissa). En aquesta època anà també lligada a l’expansió colonial. Fundà, entre altres, les colònies de Corcira (Corfú) i Siracusa, i també les de l’Epir i d’Acarnània, a la Calcídica. Fou també important com a centre artístic i s’especialitzà en l’escultura de bronze. Políticament, durant aquest període fou regida per la família dels baquíades, expulsats a mitjan segle VII aC, quan Cipselos hi establí la tirania, que continuaren Periandre i Psammètic. Des del començament del segle V aC, quan Atenes esdevingué la ciutat hegemònica del món grec, Corint passà a segon lloc, però continuà com a gran port i centre econòmic i es mantingué també des del punt de vista artístic, amb les estàtues de bronze, que continuaren el seu prestigi durant el període romà. Afeblida per les guerres de Corcira (434 aC), del Peloponès (431-404 aC) i de Corint (434 aC) — conflicte que enfrontà Argos, Tebes i Atenes contra Esparta, que en resultà vencedora—, restà neutral durant les guerres de Filip de Macedònia, el qual féu de Corint el centre de la lliga que organitzà el 338 aC (Lliga de Corint). Durant la primera fase de penetració romana a Grècia fou més aviat proromana, però durant el segle II aC esdevingué un centre de resistència, causa del saqueig i de la destrucció de la ciutat per part dels romans el 146 aC. Refeta per Juli Cèsar (44 aC) i declarada colònia, mantingué durant tota l’època romana el valor de gran centre econòmic i fou capital de la província romana d’Acaia. Sant Pau hi fundà una comunitat cristiana l’any 50, amb la qual sostingué una viva correspondència (epístola). Fou saquejada per Alaric (395), i la destruí un terratrèmol l’any 521.
Corint El temple d’Apol·lo
Romanus_too (CC BY-NC-ND 2.0)
Proporcionalment a la importància que tingué, no hi ha gaires restes arqueològiques de l’època grega. L’acròpolis (Acrocorint) fou arrassada per les construccions medievals; no hi resta cap vestigi del famós santuari d’Afrodita, un dels pocs de Grècia on era practicada a gran escala la prostitució sagrada. El vestigi preromà més important és el temple d’Apol·lo, del segle V aC, dòric, perípter. Les excavacions modernes han restituït les ruïnes d’època romana, sobretot de l’àgora, una de les més grans del món grec. Saquejada pels eslaus al segle VII, Corint suportà al llarg de l’edat mitjana una sèrie d’invasions que contribuïren a provocar-ne la decadència. Ocupada pels turcs el 1458, fou reconquerida pels venecians comandats per Morosini (1687); el 1715 caigué novament sota domini turc, fins que fou alliberada pels grecs el 1821. Víctima dels terratrèmols (1858 i 1928), ha estat reconstruïda modernament.