La forma més típica consisteix en una banya d’animal, un ullal d’elefant o altres matèries d’origen animal. El so és produït bufant per l’extrem més estret, on sol haver-hi una embocadura. Aquest model prototípic ha sofert diverses modificacions tant pel que fa al material emprat en la fabricació —hom té notícia de corns de metall des del Neolític— com pel que fa a la forma. En aquest sentit, l’allargament del tub per produir un so més greu o més potent i les diverses formes d’enrotllar-lo o corbar-lo per facilitar-ne el maneig han donat lloc a una gran varietat de corns. La seva utilització principal estigué reduïda a l’emissió de senyals acústics perceptibles a gran distància, en contexts com la guerra o la cacera, en la qual hom els fa servir encara avui. Per aquest motiu no els cal produir més d’una o dues notes. Quan hom començà a introduir-los en àmbits específicament musicals, s’intentà superar aquesta limitació practicant-hi orificis que permetien una major varietat de sons; d’aquesta manera hom reuní la potència del so en benefici d’una execució més àgil i un so més dúctil. A partir d’aquestes transformacions s’originaren la major part de les famílies d’instruments aeròfons actuals.
m
Música
corn, instrument de vent-metall
© Fototeca.cat