En els països de tradició cristiana tenia en part caràcter litúrgic i era precedida per la consagració o unció. Inspirada en la consagració de Saül i David, feta per Samuel, la coronació fou introduïda a la cort bizantina vers la segona meitat del segle V, i practicada després, seguint el seu exemple, a la cort visigòtica. El primer dels carolingis, Pipí el Breu, fou ungit dues vegades (751 i 754), com si hom volgués contrarestar amb això el dret de sang dels merovingis. Carlemany fou coronat emperador pel papa el dia de Nadal del 800, però ja abans (774) s’havia coronat rei dels llombards amb la famosa corona de ferro d’aquests reis.
El primer dels sobirans catalans que fou objecte d’aquesta cerimònia fou Pere I, coronat pel papa a Roma l’11 de novembre de 1204. Hi ha una llegenda tardana sobre la coronació de Ramon Berenguer IV que no correspon a cap realitat. Després foren coronats Pere II, Alfons II, Jaume II, Alfons III (la cerimònia de coronació del qual és bellament i minuciosament descrita per Muntaner), Pere el Cerimoniós (que la narra en la seva crònica), Joan I, Martí i Ferran d’Antequera. La consagració era feta generalment pel prelat de major jerarquia, però la imposició de la corona se la feia el mateix sobirà. Les reines eren ungides per un prelat i coronades per llurs marits. El 20 de gener de 1353 Pere II dictà unes ordinacions sobre les coronacions de reis i reines.