Segons llur especialitat rebien també el nom de corredor de vi, de blat, de grans, de Llevant, i sobretot de corredor de canvis, designació que esdevingué equivalent a corredor d’orella; també era anomenat corredor de llotja. Percebien corretatge del 0,5 i de l’1 per cent. Els corredors d’orella aparegueren a la baixa edat mitjana vinculats a les llotges i als consolats de mercaders, principalment a València (1392), a Barcelona (1426) i, en menor nombre, a Palma, Mallorca. Eren considerats com a pertanyents a l’estament de mercaders i, com els corredors de coll, depenien dels consells municipals, els quals en limitaven les places i fixaven els corretatges. Era un ofici que, al principi, fou exercit preferentment per jueus i, després, per conversos; a Barcelona, encara el 1618, de les 60 corredories d’orella, deu eren reservades a aquests darrers. Després dels decrets de Nova Planta (1707-16), la provisió de corredories esdevingué una regalia de la corona, que les concedia a través de les audiències. A Barcelona, el nombre de places fou limitat a quaranta (fins el 1800 no en foren venudes vint més); al s XVIII València en tingué vint, Palma, set, Alacant, set (entre les categories de corredor de terra i de corredor de mar i canvis), i, finalment, Mataró, les tres que havia obtingut per privilegi el 1702. Els gremis de corredors d’orella foren elevats a la categoria de col·legi: València el 1689, i Barcelona el 1707. El títol de corredor d’orella era considerat com una propietat que hom podia deixar en testament, que podia renunciar a favor d’una altra persona. Algunes corredories eren succeïdes per les vídues o comprades per botiguers i mercaders, que les feien administrar per un tinent o substitut, sovint un fadrí de comerç del comprador. Els corredors d’orella participaren, a més, sovint, com a empresaris en la indústria tèxtil (aquest és el cas de Martí Piles, a Barcelona, a la fi del s XVII) i, al s XVIII, en l’arrencada de la indústria d’indianes; també formaren els quadres tècnics de la Companyia de Comerç de Barcelona (1756). Des de la promulgació del codi de comerç espanyol del 1829, la funció dels corredors d’orella fou exercida, en part, pel corredor de comerç; les professions de corredor intèrpret de vaixells i d'agent de canvi i borsa són successores també de la de corredor d’orella. Les activitats purament comercials foren exercides per la professió d'agent comercial.
m
Història