Els membres són anomenats correlats . Entre les més freqüents cal esmentar la melòdica , que hom troba, per exemple, en el vocalisme grec, on cada fonema ocupa un lloc segons els valors dels seus trets tonals, que canvien al llarg de la seva durada; la correlació de timbre , que afecta la localització acústica dels fonemes vocàlics, com ara en català, on hi ha (en la varietat central) tres ordres: palatal, medial i velar, que, en correspondència amb la correlació d’obertura, a base de quatre graus, diferencia tots els fonemes vocàlics; la correlació de quantitat , per l’oposició de durada llarga i durada breu, que hom troba, per exemple, en el vocalisme del llatí clàssic; la correlació de nasalitat , fonamentada en l’absència o la presència de ressonàncies nasals, que hom pot trobar parcialment en el vocalisme del francès o del portuguès; la correlació vocal o de sonoritat , per l’oposició de sons amb vibracions vocals o sense aquestes vibracions, com és el cas de l’oposició, en català comú, entre [p] i [b], [t] i [d], etc; la correlació tònica , mitjançant l’oposició de fonemes tònics i fonemes àtons segons la distribució de la intensitat acústica, que permeten de diferenciar, per exemple, mots com ara tribu i tribú , etc.
f
Fonètica i fonologia