Un servei de correus exclusivament reial, amb la finalitat de distribuir amb celeritat proclames i edictes arreu del territori, ja existia als imperis assiri i persa el primer mil·lenni aC. Prengué un gran increment a l’imperi Romà, gràcies, sobretot, a la construcció de grans vies de comunicació. Fou dirigit pel prefecte del pretori, amb un delegat a cada província. Hi hagué també un correu particular, tramès per mitjà d’esclaus.
Amb l’edat mitjana el servei de correus experimentà una certa regressió, tot i que es mantingué una mena d’organització d’aquest tipus i que algunes entitats començaren de tenir els seus serveis particulars. Fou amb la creació d’un correu de mercants, al segle XIV, que començà una mena de servei públic que podien utilitzar un bon nombre de persones privades. Amb tot, una organització pròpiament dita, amb les corresponents estacions per al canvi de cavalls (posta) i amb serveis internacionals, no fou creada fins al segle XV per la família Tasso, o dels Tassis, d’origen bergamasc. Actius primerament a Venècia, foren cridats per Maximilià I a organitzar serveis similars a tots els dominis imperials.
A la península Ibèrica els Tassis exerciren també aquest monopoli des del 1518, llevat de la corona catalanoaragonesa, que pogué mantenir-se’n independent durant llargs períodes. Aquests monopolis, que s’estengueren progressivament als diversos estats, perduraren fins al segle XIX (Prússia abolí el privilegi atorgat a Thum i Tassis el 1867). Al segle XVIII les antigues postes, o correus a cavall, foren substituïdes per carruatges, que admetien també viatgers, i la transformació dels mitjans de transport, a partir del segle XIX, millorà i incrementà el servei de correus. Les primeres tarifes postals aparegueren al final del segle XVI, però no fou fins al segle XIX que l’anglès Rowland Hill inventà el segell, adoptat a la Gran Bretanya el 1840 i difós ràpidament per altres estats; l’administració de correus espanyola n’adoptà l’ús el 1850.
Als Països Catalans, a més dels correus reials, municipals o privats, hi hagué correus al servei del públic, que tenien com a centre determinats hostals, l’hostaler dels quals, anomenat hostaler o trobador de correus i, després, hoste de correus, recollia les cartes, les distribuïa als troters o correus i repartia les rebudes. Ja des del segle XIV foren considerats, tant els correus com els hostes, funcionaris públics, de nomenament reial o municipal, amb notables prerrogatives i exempcions (el consell de Barcelona publicà disposicions reglamentant el càrrec ja el 1338). Inicialment els correus anaven a peu, però a partir de mitjan segle XIV s’anà generalitzant l’ús de cavalls.
A Barcelona els correus formaren companyia almenys des del segle XIV i constituïren una confraria radicada a la capella dita d’en Marcús, sota l’advocació de Santa Maria (després, de la Mare de Déu de la Guia), confraria que tenia correus valencians entre els seus membres i que anà decaient fins el 1417, que foren redactats uns estatuts nous, aprovats per Alfons IV. A partir d’aleshores agafà una gran força (la confraria i l’antiga companyia esdevingueren pràcticament una mateixa entitat) i tingué jurisdicció sobre tot el Principat i els regnes de València i d’Aragó (Mallorca tingué sempre una organització de correus autònoma, amb confraria pròpia). El 1488 Ferran II aprovà unes ordinacions que reforçaren el poder de la confraria barcelonina: aquesta tenia el dret de terna (presentació de tres o quatre candidats al rei) per al nomenament dels càrrecs d’hoste de correus a tots els regnes peninsulars de la corona, l’exclusiva dels cobraments de drets en aquests territoris (fins i tot dels correus del municipi, circumscrits a petites distàncies) i la facultat de nomenar els majorals i prohoms de la confraria a Barcelona, Saragossa i València, a més de la de nomenar els correus. A partir d’aleshores, el càrrec d’hoste arribà a esdevenir únic a cada població. El 1505 fou organitzada a València una confraria pròpia (tot mantenint el dret de terna de Barcelona) sota l’advocació de la Mare de Déu dels Àngels, radicada a l’església de Calatrava (després, a la de Sant Miquel).
La confraria de Barcelona, malgrat la seva condició de centre de les comunicacions entre la península Ibèrica i Europa, aviat fou desplaçada de la seva preeminència: d’una banda, els sobirans no respectaren sempre el dret de terna, especialment a València i Saragossa, i d’una altra, el 1518 Carles V nomenà els germans Tassis —nebots de Francesco de Tassis (designat el 1505 per Felip I de Castella mestre de correus de Castella)— mestres majors d’hostes, postes i correus de la cort i de tots els seus regnes, amb caràcter hereditari. La confraria barcelonina, amb el suport del Consell de Cent, recusà l’extensió d’aquest monopoli a la corona catalanoaragonesa i aconseguí, de fet, de mantenir-se independent al Principat, malgrat les constants interferències dels Tassis i la pèrdua del dret de terna fins i tot a Barcelona, on per mediatització de Carles V el càrrec de mestre de correus passà a la família Ferran, amb caràcter hereditari. Finalment, Felip Ferran i Alcate pactà amb el comte d’Oñati, Íñigo Vélez de Guevara y de Tassis, i a partir del 1662 el càrrec (continuat per la família Cortada-Ferran) estigué sota la dependència dels Tassis (en el període 1705-14 recuperà la independència).
A València, el càrrec de mestre de correus, nomenat pel rei des del 1520, estigué dins la família Alvarado, fins el 1568, que, ja amb el consentiment dels Tassis, passà a Pere d’Arciniega, i el 1577 s’instaurà la dinastia dels Valda com a correus majors de València. A Alacant, els correus demanaren, el 1602, d’agrupar-se en confraria de la Mare de Déu dels Àngels segons les ordinacions barcelonines del 1488. Des del 1610 els Tassis concertaren estafetes regulars de Madrid a València i a Barcelona. El 1706 Felip V suprimí el monopoli dels Tassis, i el 1716 incorporà definitivament a la corona els serveis de correus, que reglamentà el 1720. Les confraries, tanmateix, es mantingueren un quant temps amb caràcter exclusivament religiós.
Modalitats del correu
El servei del correu té diverses modalitats: correu aeri, si és transportat en avió (el qual rep el nom d’avió correu), i que comporta normalement una tarifa més elevada, i correu marítim, si és transportat en vaixell (vaixell correu). Durant la Guerra Civil de 1936-39 hi hagué un correu submarí, amb servei dos cops la setmana, entre Maó i Barcelona i València, organitzat per les autoritats republicanes, que editaren uns segells especials, per tal com Mallorca era sota el control del govern de Burgos. El correu portat per altres vehicles és un correu ordinari, el qual, a més, no implica altres modalitats (com correu urgent, certificat, etc.). El correu urgent, amb una tarifa especial, és aquell que és consignat al destinatari immediatament després de la seva arribada per un servei especial, no subjecte al calendari i horari del correu normal. El correu pot ésser, encara, certificat. La distribució de la correspondència a domicili és feta per mitjà dels carters, però hi ha també més sistemes, com l’apartat de correus i la llista de correus. D’altra banda, el servei de correus comprèn actualment, a més de la correspondència, uns altres serveis, com els girs postals, l’estalvi postal, subscripcions a revistes i diaris, etc.
En la majoria d’estats la importància del servei de correus ha determinat la creació d’un ministeri especialitzat o de delegacions ministerials. A l’Estat espanyol és centralitzat en la Dirección General de Correos y Comunicaciones, que depèn del ministeri de l’Interior. En un pla internacional, hi ha la Unió Postal Universal.