Al s XIX, amb la caiguda de l’Antic Règim, les corts esdevingueren una institució de característiques essencialment diferents. Però el fet de mantenir el mateix nom fou degut a l’interès a entroncar amb la tradició històrica, posant en relleu llur importància com a institució vetlladora de les llibertats del poble. Fora d’aquest interès per mantenir el nom, la concepció d’aquestes noves corts partia de la pràctica i de les doctrines polítiques dels règims constitucionals europeus, especialment de França i d’Anglaterra. Les corts, en el règim polític constitucional i parlamentari, no eren ja una institució estamentària; ara representaven la “nació”, que és per damunt de qualsevol altra sobirania, i la “nació” és formada pel conjunt d’individus. En la “nació”, representada per les corts, descansava el poder constituent capaç de donar-se la constitució i el règim polític que havia de governar el país (Constitucions del 1812, del 1869, del 1873 i del 1931). En moments de reacció monàrquica, hom tendia a no parlar de la “sobirania nacional”, però el reconeixement hi era implícit, bé que compartit amb el poder reial (Constitucions del 1837, del 1845 i del 1876). Dins el sistema de divisió de poders, propi dels règims liberals i parlamentaris, les corts assumiren essencialment el poder legislatiu: en les constitucions del 1869, del 1873 i del 1931 aquest fou atribuït a la “nació”, representada per les corts; en la resta de constitucions era compartit amb el monarca. En la Constitució del 1931 el control de l’exercici de la funció legislativa per les corts corresponia al Tribunal de Garanties Constitucionals. Les corts constitucionals adoptaren una organització unitària (Constitucions del 1812 i del 1931) o bicameral. El règim bicameral no tenia cap tradició a Espanya, però fou adoptat com a forma d’equilibri entre els nous poders i els tradicionals, seguint les teories de l’època i dels models constitucionals francès i anglès. El bicameralisme s’instaurà amb l’Estatut Reial i, en general, fou expressió de la ingerència del monarca en la vida de les corts. Ambdues cambres obeïen un sistema diferent de representació: en l’una, generalment anomenada Congrés dels Diputats
, era territorial, i l’elecció, de primer en forma indirecta i més endavant en forma directa, podia recaure en qualsevol individu, al qual hom exigia solament una determinada edat i, fins a la Constitució del 1931, que fos del sexe masculí; en l’altra cambra, anomenada Senat
, els membres ho eren per dret propi en assolir una determinada dignitat nobiliària, política, eclesiàstica, cultural o judicial, o bé per haver estat designats pel rei o per determinades corporacions, i generalment eren vitalicis, a diferència dels diputats, que eren temporals. En un cas (Constitució del 1873), seguint el model nord-americà, el Senat era format per representants dels diferents estats federats. Ambdues cambres actuaven independentment, gaudint de facultats semblants. En els períodes de règim constitucional monàrquic corresponia al rei de convocar i dissoldre les corts o alguna de llurs cambres. En el règim constitucional republicà (Constitucions del 1873 i del 1931) corresponia al president de la república la convocatòria i, en el cas de la del 1931, també la dissolució, segons un delimitat mecanisme constitucional. Les corts republicanes es reuniren per darrera vegada a Figueres el dia 1 de febrer de 1939, ja a les acaballes de la Guerra Civil. El nom fou donat després al principal òrgan legislatiu creat pel franquisme (Corts Espanyoles). La Ley de Reforma Política
promulgada al desembre del 1976 restablí, amb el nom de Corts Generals, un parlament bicameral format pel Congrés dels Diputats i el Senat. La Constitució del 1978 consagrà definitivament aquestes dues cambres legislatives en el marc d’un sistema democràtic. Les sessions de les Corts Generals, o sessions conjuntes de les cambres alta i baixa, són presidides pel president del Congrés dels Diputats.
cort
f
Història
Política