cort d’apel·lació

f

Història

Dret

A França, a Itàlia i a d’altres estats europeus, des de la Revolució Francesa, jurisdicció encarregada de jutjar en apel·lació els afers sentenciats a primera instància per un tribunal de rang inferior.

Les corts d’apel·lació són instituïdes als caps dels diferents districtes o regions judicials (el departament dels Pirineus Orientals és comprès dins la jurisdicció de la cort d’apel·lació de Montpeller). Una cort d’apel·lació, segons el model francès, fou instaurada al Principat de Catalunya el 1810 pel governador napoleònic Maurice Mathieu, a fi de supervisar les decisions dels altres tribunals, a petició de la part interessada. Era format per un president (el primer en fou Tomàs de Puig), un vicepresident (president, al seu torn, de la sala o cambra de justícia criminal , formada fins la cort d’apel·lació), sis jutges, dos procuradors generals i un escrivà. Els seus decrets podien ésser suspesos pel consell de suplicació, i els processos, resolts en definitiva pel governador general de Catalunya. Subsistí fins el 1814.