La qüestió de la relació ànima-cos ha estat diversament explicada: les doctrines monistes identifiquen l’una amb l’altre, sia explicant el cos com una aperença de l’esperit (espiritualisme), sia reduint tot el que és anímic a funcions corporals (materialisme); els sistemes dualistes distingueixen ambdues substàncies i en defineixen la unió de forma accidental (platonisme) i substancial (hilemorfisme). La noció de cos és desconeguda pel pensament bíblic primigeni, segon el qual “tot” l’home és tant basar (‘carn’) com nefeš (‘ànima’, ‘vida’). Sant Pau, que empra el mot grec corresponent a cos (σὠμα) en un sentit molt diferent al de la filosofia hel·lènica, el distingueix de la σάρξ (‘carn’, com a constitució pecadora de l’home) i el presenta com a cridat a deslliurar-se'n per tal d’ésser transformat en cos espiritual, conforme al cos gloriós de Jesucrist.
m
Religió
Filosofia