Exercí de tipògraf i publicista. D’ideologia republicana i federal, fou el capdavanter del moviment modernista a Reus, on habità intermitentment des del 1893 i on portà a terme tota mena d’activitats, especialment des de la seva llibreria, centre aglutinador del grup modernista local. Hi fundà les col·leccions Lo Modernisme (1891) i Foc Nou (1905-06) i les revistes La Gent del Llamp (1893), Almanac Modernista de la Literatura Catalana (1895), Nova Catalunya (1896 i 1898) i Reus Tranquil (1897) i hi dirigí el diari Lo Sometent (1898). El 1899 es traslladà a Barcelona i treballà en La Veu de Catalunya, La Renaixença i, finalment, El Progreso, alhora que continuava les seves activitats de publicista, fundava Occitània (1905) i Catalònia (1906), editava el volum Homenatge dels catalans a Enric Ibsen (1906) i col·laborava, sovint amb el pseudònim de Pere Fort, en una bona part de les publicacions de l’època. Polemista, dotat de més entusiasme —amb el qual intentava compensar la manca de formació—, tractà tota mena de temes: política, literatura, filologia, folklore, etc. Cal citar, d’entre la seva extensa obra, el Diccionari popular de la llengua catalana (1904-06), Los misteris de la llengua catalana esbrinats (1906), el pamflet polèmic Verdaguer reivindicat (1896), els aplecs de poemes Sagramental (1891) i Impietats (1891), i entre les seves narracions, La gent del llamp (1903) i Més gent del llamp (1918). És germà del també escriptor Plàcid Vidal.