Segons l’estat d’erosió, degut al treball de la mar, i l’acumulació de sediments, les costes presenten aspectes diferents, i poden ésser agrupades en costes rocalloses i costes d’acumulació.
A les costes rocalloses predomina l’erosió; els penya-segats són costes rocalloses que presenten un relleu escarpat, tenen un gran pendent i solen ésser precedits per una plataforma rocallosa de superfície regular, que sobresurt a la baixamar. Es formen per l’acció mecànica de les ones i dels còdols i la sorra que baten la costa i soscaven, així, la base del penya-segat; amb el temps i aprofitant les diàclasis obertes per uns altres processos arriben a desplomar-se grans blocs de roca, que fan retrocedir la costa. S'hi formen irregularitats, coves, arcs naturals, agulles i petites illes. L’erosió depèn també del tipus de roca: les costes de roques calcàries són escarpades i verticals, sotmeses a l’acció mecànica i també a una acció química de dissolució, i poden ésser fortament erosionades àdhuc en zones protegides de les ones. En són exemples, als Països Catalans, la Costa Brava, les costes de Garraf o la costa nord-oest de Mallorca. Les costes de roques cristal·lines prenen formes més suaus; les de basalt prismàtic són erosionades en característics relleus esglaonats, i les costes amb alternança de roques toves i dures tenen relleus d’esllavissament, amb base poc escarpada, coronada per una paret vertical que es desploma i va relliscant per damunt del pendent inferior. El clima influeix també en l’erosió de les costes: en climes freds la mar és glaçada una gran part de l’any i l’erosió és minsa; en climes càlids i humits la superfície subaèria de la roca només proporciona a la mar fang i argila, que no són gaire potents en batre la base dels penya-segats i, doncs, no l’erosionen gaire; l’erosió màxima es dóna en climes temperats, que proporcionen a la mar fragments de mida mitjana, els més efectius per a bombardejar la base dels penya-segats. Les parts més exposades a l’erosió són les que entren mar endins, els caps i els espigons.
Les costes d’acumulació evolucionen més ràpidament, i llur desplaçament pot tenir dos sentits en un mateix lloc, fluctuant a l’entorn d’una posició mitjana, que varia lentament. Els pendents són suaus (només de 3° a 4°) i les acumulacions descansen sobre una base rocallosa in situ . Són formades per blocs, còdols, sorra i elements més fins.
Model ideal d’estructura d’una costa arenosa
©
En les costes arenoses, quan són obertes i exposades a les ones i a les marees, el perfil d’equilibri és assolit ràpidament i adopta la següent estructura, de terra a mar: llacuna litoral amb maresmes, àrea de dunes, rerecosta (envaïda per la mar durant els temporals), berma o punt d’inflexió on arriba l’aigua en la plenamar, i avantcosta, submergida durant la plenamar i emergida durant la baixamar, que s’acaba en una barra en el nivell mínim de baixamar. La línia de costa té formes còncaves, al contrari de les costes rocalloses. Pertanyen a aquest tipus les costes de Tarragona i Castelló de la Plana o les del golf de Roses. És freqüent a les platges la formació d’altres accidents, com és ara cordons litorals, fletxes i tómbols. A les mars càlides són freqüents les formacions coral·lines vorejant les costes.