L’aplicació de la regla en els casos concrets i situacions diverses donava lloc als costums del lloc, i per això hi eren equiparats: ja al s VII hom usà la fórmula “segons la regla i els costums del lloc”. L' ordo litúrgic, per tal com era una ordenació d’una part de la vida dels monjos, ja al s VI era anomenat costumari . Els innombrables cànons antics figuren en les col·leccions monàstiques, com, per exemple, en la Legislationem Aquisgranensem , que els monestirs consideraven com la Carta Magna. Hom incloïa també en els costumaris els decrets d’abats, bisbes i reis referents a la vida dels monestirs i a llur reforma. Sant Benet d’Aniana fou el pare i el promotor de les Consuetudines , les quals, a través dels monjos de Cluny, foren difoses per tot Europa. A l’Arxiu de la Corona d’Aragó, de Barcelona, es conserva el manuscrit original del Liber consuetudinum , de Sant Cugat del Vallès, escrit pel monjo Pere Ferrer (1219-21), del qual hi ha un resum addicionat el 1564. Hom hi descriu amb detall la vida dels monjos i el curs litúrgic del monestir del Vallès. Els monjos benedictins de la congregació de Valladolid imposaren llurs costums als monestirs que n'adoptaren la reforma, entre els quals hi havia els de Montserrat, Sant Feliu de Guíxols, Sant Benet de Bages, etc. La Congregació Claustral Tarraconense publicà també les seves constitucions i costumaris.
m
Història