Excavades en les molasses blanques (marès) que constitueixen una plataforma tabular uns 30 m damunt el nivell del mar, s’hi destaquen la manca de gruix i la fàcil permeabilitat de la volta rocallosa, l’abundor i la proximitat de fines estalactites, que contrasten amb l’amplitud, l’alçada i la irregularitat de les estalagmites, les grans dimensions del conjunt (una dotzena de sales, la del llac de Miramar, de 150 m de llarg per 80 d’ample i 12 d’alt). Hi ha mitja dotzena d’estanys, enllaçats per canals i sifons entre ells i amb les coves des Hams. L’aigua és molt salabrosa, però només al fons dels estanys de sortida revela influències marines; a més dels canvis generals de nivell, hom hi ha descobert unes oscil·lacions rítmiques cada 41 minuts, estudiades (1925) per Lluís Rodés, atribuïbles potser a pulsacions de l’escorça terrestre, i observades després a la mar Bàltica, entre altres indrets. Oblidades aquestes coves fins el 1878, el 1896 hi hagué la primera exploració científica, d’E.A.Martel, que patrocinà l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria. Del 1934 data la il·luminació de Carles Buigas i l’onada turística subsegüent.