La creació, com a tal, s’oposa a tota concepció d’una matèria o qualsevol realitat original, o d’uns elements primigenis, existents des de sempre per ells mateixos (per exemple, la matèria eterna, o caos, i els elements o principis originaris, de què parlava la filosofia grega); no exclou, però, la possibilitat d’una existència del món des de sempre ( ab aeterno ), posat que aquesta no sigui fonamentada en ella mateixa. Dins una ineludible ambigüitat sobre l’abast i el significat mateixos del terme, la idea de creació és present entre els pobles primitius: qualsevol realitat tenia el seu origen en el fet que una “potència” (superior a l’home) s’havia manifestat en el món i hi donava lloc a un esdeveniment; i, en aquest sentit, la creació del món mateix constituïa el model arquetípic i la realització més plena de la manifestació del diví. Tanmateix, les diverses representacions de la creació restaren lligades al cicle dels fenòmens naturals i a l’esfera de la vida ctònica, animal i sexual, i eren expressades generalment a través del gènere mític. En el fons, això pot ésser considerat com un indici de la foscor intrínseca que el problema de l’existència ha comportat des de sempre, i, de fet, cal dir que la idea d’una veritable creació no aconseguí de trobar forma, a l’Orient Mitjà i a l’Occident, fins a l’aparició de la fe israelítica. D’altra banda, la gran varietat dels mites que en volien ésser expressió fa impossible d’emmarcar-los en un sistema coherent i unitari, bé que tots ells coincideixen a deduir la gènesi del món del menor nombre possible d’elements, ja siguin materials (aigua, foc, terra o aire), ja siguin espirituals abstractes (caos, nit, temps, déu antropomòrfic o dualitat de principis cosmogònics) (cosmogonia, teogonia). El pensament bíblic, simultàniament a la seva afirmació radicalment monoteista i al progressiu descobriment del poder còsmic de Déu (la fe en el qual tenia originàriament un sentit historicosalvífic i no còsmic), establí la noció pròpia de creació, en afirmar que la totalitat dels éssers tenen origen exclusivament en una acció personal de Déu, qualitativament diferent (transcendent) de qualsevol tipus de producció humana. Tot i que el Gènesi , en parlar del caos sobre el qual aletejava l’esperit de Déu, n'exclou qualsevol interpretació en el sentit d’una realitat primordial, hom no pot trobar-hi la noció de no-res, que és pròpia d’una reflexió filosòfica posterior. Aquesta reflexió i l’explicitació conceptual del no-res (que tampoc no ha d’ésser entesa com a matèria a partir de la qual Déu creava) responen, tanmateix, a l’esperit de la narració bíblica primitiva, alhora que afrontaven les idees hel·lenistes d’una matèria eterna i d’una impossibilitat que del no-res sortís quelcom ( ex nihilo nihil fit ). La sistematització teològica de la doctrina de la creació seguí, a partir d’Ireneu de Lió, un doble corrent: intentant de superar i refondre la gnosi grega, el pensament cristià oriental insistí en l’aspecte historicosalvífic (Climent d’Alexandria, Orígenes); el pensament occidental , per contra, prenent elements estoics, adoptà una perspectiva ontologicoracional (Tertul·lià, Agustí). Ambdós corrents es retrobarien en la primera escolàstica (Hug de Sant Víctor, Rupert de Deutz, Abelard i Pere Llombard), mentre continuava la resistència a les antigues doctrines dualistes (priscil·lianisme i maniqueisme) que revivien en el catarisme, contra el qual es pronuncià el concili IV del Laterà (1215), sistematitzant un ampli resum dogmàtic sobre la creació. La teologia occidental posterior tornà a una línia decididament metafísica i dialèctica: incorporà elements aristotèlics (causalitat eficient, potència i acte) i donà primacia al fet de la creació sobre el de la realització salvífica (Tomàs d’Aquino i l’escolàstica posterior), com reflecteixen els tractats teològics clàssics sobre la matèria ( De Deo creante ). El Renaixement comportà un desig d’emancipació del pensament filosòfic respecte a la teologia; el racionalisme, empirisme i idealisme moderns suposen, així mateix, l’eliminació de la metafísica escolàstica de la creació, i l’eufòria humanista dissocià progressivament l’acció creadora de Déu i els nexes causals de la natura fets palesos per la ciència moderna, la qual reafirmava el principi ex nihilo nihil fit com a darrera hipòtesi per a l’avenç de la investigació. El conflicte, en plena efervescència cientista i evolucionista, culminà amb la fallida de l’intent de concordar fe i ciència. Actualment la teologia ha redescobert la perspectiva historicosalvífica de la creació, des de la qual hom pot garantir la no-incompatibilitat entre les dades bíbliques i els descobriments científics i afrontar un diàleg entre la fe i els nous corrents filosòfics.
f
Religió
Filosofia