Sovint no era més que una previsió interpretativa i executiva de constitucions o furs, actes i capítols de cort i pragmàtiques reials, o bé la simple publicació d’aquesta provisió; altres vegades, però (com a Sardenya i al Milanesat), arribava a tenir el caràcter d’una llei, especialment si, a més del lloctinent o virrei i del secretari, anava signada pel regent de la cancelleria, l’advocat fiscal o d’altres membres de l’audiència (amb tot, el caràcter perpetu fou contradit especialment pels juristes del Principat). Hom anomenava crida de llibret l’edicte general publicat al començament de cada lloctinència o virregnat, pel qual eren notificades les normes a les quals el lloctinent o virrei se sotmetria durant el seu mandat, i que des de la segona meitat del s XVI fou impresa en forma de fullet. Als Països Catalans (i a Sardenya fins a la fi del s XVII) les crides foren publicades gairebé sempre en català. Desaparegueren amb els decrets de Nova Planta (1707-16) i només perduraren a Sardenya sota el govern dels virreis savoians.
f
Història
Dret administratiu