La geografia
Vorejada per la mar Negra i la d’Asov, és unida a la resta del territori per la península de Perekop. Hom hi distingeix tres regions: al nord i al centre, una plana oberta per l’estepa àrida, dedicada a l’agricultura i regada, de clima fred, temperat per la proximitat de la mar, amb la península de Kerč’ a l’est; al sud, i seguint la línia de la costa, una serralada de plegament alpí, les muntanyes de Crimea (1.548 m al Roman-Koš), constituïdes per tres cadenes paral·leles que formen part d’un anticlinal molt dissimètric, i, finalment, una faixa costanera estreta, arrecerada dels vents freds del nord, la qual cosa li dona un clima suau. D’economia essencialment agrícola (tabac, blat, roses, gira-sols), les estacions turístiques de la costa meridional (Jalta, Sebastòpol, Teodosija), juntament amb Jevpatorija, Kerč’ i Symferopil’, en són els principals nuclis de població.
La història
Habitada pels cimeris, al segle VIII aC hi arribaren els escites. Fou denominada Quersonès Tàuric pels grecs, els quals hi establiren factories comercials (segles VII-VI aC) i al segle V aC hi constituïren el regne del Bòsfor. Els escites obligaren Parisades II a sotmetre’s a Mitridates del Pont, i a la mort d’aquest, Crimea esdevingué un protectorat de Roma. Al segle II dC, fou envaïda pels gots, i després pels huns i els khàzars. Dividida en una zona d’influència russa, al nord, i una d’influència bizantina, al sud, al segle XI fou vinculada a l’imperi Bizantí. Vers el 1223 els mongols la sotmeteren. El 1267 els genovesos, i posteriorment els venecians, hi establiren factories comercials, la més important de les quals fou Kaffa. Al segle XV es constituí el kanat de Crimea, aliat primerament al gran duc de Moscou, Ivan III, en contra del kanat de Kiptxak, però el kanat de Crimea, tributari dels otomans des del 1478, es convertí en enemic dels russos. Caterina II obligà els otomans, per la pau de Küçük Kaynarca (1774), a declarar la independència de Crimea, que esdevingué un protectorat de Rússia, fins que aquesta se l’annexà (1783), fet reconegut al capdavall pels otomans (pau d’Iassy, 1792).
La russificació provocà una forta oposició dels tàtars, habitants de l’antic kanat, els quals conservaren llurs tradicions islàmiques. Sebastòpol esdevingué una important base naval, sortida russa a la mar Mediterrània. Fou presa per la coalició aliada durant la guerra de Crimea (1853-56) per tal de frenar l’expansionisme rus, i en la guerra civil russa de 1917-20, Crimea fou un reducte de l’exèrcit blanc. El 1922 fou constituïda la República Autònoma de Crimea dins l’URSS; ocupada pels nazis (1941-44), Stalin acusà els tàtars de Crimea de proalemanys durant la Segona Guerra Mundial i, com a càstig, dissolgué la República Autònoma i n’ordenà la deportació massiva (més de 230.000) a Sibèria i a l’Àsia central, on prop d’una quarta part moriren de fam o de malalties provocades per les condicions de l’exili. Després de la mort de Stalin, sota la presidència de Khruščov Crimea passà a formar part de la RSS d’Ucraïna.
Dissolta l’URSS, Crimea passà a formar part del nou estat independent d’Ucraïna (1991) i, en els anys següents, milers de tàtars retornaren a la península, on el govern ucraïnès impulsà el reconeixement dels seus drets i també a recuperar les terres, cosa que donà lloc a tensions, per tal com els anys posteriors a la deportació els ucraïnesos, però, sobretot els russos, havien reforçat el seu domini tant polític com demogràfic. Els moviments secessionistes dels russos de Crimea (que cercaren el suport de Moscou) crearen una tensió crònica amb el govern ucraïnès. El 1996 la nova constitució ucraïnesa concedí a Crimea l’estatut de República Autònoma amb un parlament i un govern propis i, al mateix temps, n’establí la indissolubilitat amb l’Estat ucraïnès.
El moviment secessionista rus, però, no cessà i s’agreujà per les dissensions entre Ucraïna i Rússia a propòsit, entre d’altres, de la disputa sobre la titularitat de la base naval militar i la flota de l’antiga URSS a la mar Negra a Sebastòpol, que la Federació Russa (hereva politicomilitar de l’URSS) reclamava. Tot i que el 1997 ambdós estats pactaren que el 80% de la flota s’adjudicava a Rússia, el contenciós continuà en funció de l’orientació dels diversos governs ucraïnesos. Així, el president prorús Viktor Janukovyč el 2010 allargà la concessió de la base vint-i-cinc anys més enllà del 2017 pactat inicialment en canvi d’una rebaixa del preu del gas importat de Rússia. El febrer del 2014, la revolta ucraïnesa prooccidental que deposà Janukovyč desencadenà una reacció contrària a la República de Crimea, on militants prorussos prengueren el poder. Poc després, el govern rus desplegà forces i aconseguí, de fet, el control de la república. El 6 de març el Parlament de Crimea votà a favor de la Unió amb Rússia i convocà un referèndum sobre aquesta mesura. Celebrat deu dies després enmig d’una gran pressió de Rússia i sense garanties, el resultat fou, segons fonts oficials, del 97% de vots afirmatius. L’endemà el president rus Vladimir Putin reconegué el resultat, cosa que donà lloc a la crisi més greu entre Rússia i Occident des de la guerra freda. La inauguració, el maig del 2018, d’un pont de 19 km (el més llarg d’Europa) que unia Crimea amb la península de Taman’ (Rússia) fou interpretat com un acte de reafirmació de l’annexió russa.