El nom s’estengué per l’Amèrica portuguesa i francesa i àdhuc per les colònies d’altres continents. El reduït nombre de dones blanques emigrades a les Índies occidentals motivà que els criolls fossin un grup numèricament escàs en comparació amb els mestissos, bé que superior al dels peninsulars. Durant els segles XVI i XVII els criolls participaren en la vida colonial en les mateixes condicions que els peninsulars i assoliren una elevada posició social i econòmica, però sense arribar encara, en general, als alts càrrecs polítics. La supressió de la compra de càrrecs (1812) i la vinguda d’una nova fornada de comerciants, funcionaris i militars peninsulars molt actius, decidiren els criolls a considerar-se com una classe diferenciada. Influïts per les doctrines revolucionàries nord-americanes i franceses i encoratjats pels interessos estrangers, particularment britànics, s’anaren deslligant de la metròpolis a la darreria del segle XVIII i a la primeria del XIX. La difícil situació d’Espanya, pràcticament incomunicada amb Amèrica durant aquests decennis, deixà les colònies a llurs mans. Alguns fets, com la defensa de Buenos Aires el 1806, els donaren plena consciència de llur força. El triomf final dels moviments independentistes consagrà el poder de l’aristocràcia criolla, la qual, però, hagué d’afrontar posteriorment les masses mestisses, decidides a participar en la direcció dels nous estats.
f
m
Història
Noies criolles de Bolívia
© X. Pintanel