Hi ha tres sistemes bàsics d’escriptures secretes: les invisibles, fetes amb tintes simpàtiques, les convencionals, basades en l’ús d’elements convinguts que produeixen un efecte diferent de la comunicació real del text, i les xifrades, basades en la transposició de lletres, síl·labes o qualssevol elements del text, o bé en llur substitució per altres, segons unes equivalències expressades en una taula o clau (xifra). Coneguda des de l’antiguitat, l’escriptura xifrada assolí una gran importància durant l’edat mitjana. Als Països Catalans fou utilitzada des del s XIV en la correspondència diplomàtica, en fórmules o pregàries supersticioses i en receptes mèdiques empíriques. A partir del Renaixement els sistemes d’escriptura xifrada anaren esdevenint més i més complicats i perfeccionats i llur ús continuat obligà a modificar-los constantment. Al s XIX la invenció del telègraf donà lloc a noves formes, utilitzades sobretot en l’exèrcit i la diplomàcia.
f
Escriptura i paleografia