En general, els crítics cinematogràfics han estat molt sovint també teòrics. A part Riccioto Canudo, el contradictori avantguardista que encunyà la denominació setè art, hom considera fundador de la crítica cinematogràfica el francès Louis Delluc; León Moussinac fundà la primera secció de cinema en una gran revista literària francesa (“Mercure de France”, 1921-37), Juan Piqueras, de Requena, esdevingué a Madrid i a París el pioner de la crítica espanyola, mentre Josep Palau, des de “Mirador”, orientava el públic català. A Itàlia, Luigi Chiarini fundà la revista “Bianco e Nero” (1937), i a la postguerra tingueren una gran influència Umberto Barbaro i Guido Aristarco, animadors del neorealisme. El cinema renovador francès de la nouvelle vague seguí “Cahiers du Cinéma”, revista fundada (1952) per André Bazin i Jacques Doniel-Valcroze, que tenia un precedent, “La Revue du Cinéma” (1929-32 i 1946-49) de Paul Gilson i Jean-Georges Auriol. A Anglaterra el crític més escoltat pels seguidors del free cinema fou Lindsay Anderson. A Barcelona cal esmentar la labor crítica de Romà Gubern i Miquel Porter, el qual, en col·laboració amb Palau i Antoni von Kirchner, feren de la seva pàgina a"Destino” una de les tribunes amb més audiència; els diaris “Avui” i “Punt Diari”; el setmanari “El Món”; el valencià Ricard Muñoz i Suay ha tingut un paper important a Madrid i a l’Amèrica Llatina; també cal assenyalar la secció de “Serra d’Or” (amb Arnau Olivar, J.M. López i Llaví, etc), la revista “Dirigido por..." i la revista “Nuevo Fotogramas”.
f
Cinematografia