Confosa sovint amb la historiografia de l’art (entre els sostenidors d’aquesta identitat hi ha Benedetto Croce i Lionello Venturi) i amb la teoria de l’art, allò que hom entén estrictament per crítica, tot i que té precedents llunyans, com la visuració, no prengué consistència fins que fou conreada sistemàticament a través de la premsa o els mitjans de comunicació habituals, a conseqüència de la generalització, a la França il·lustrada, de l’exposició —o Salon— com a manifestació pública de l’obra d’art. Així com l’art francès ha estat el paradigma més o menys seguit per tot l’art occidental culte, de la Revolució del 1789 ençà, també la crítica francesa és la que ha merescut més atenció. En aquest sentit, el primer gran clàssic de la crítica d’art és Denis Diderot, amb els seus preromàntics Salons (1759-81). Més tard, Gustave Planche exaltà Delacroix, i les crítiques de Baudelaire (1845-59) contribuïren a consagrar aquest pintor i Courbet. Entre els defensors del realisme sobresortiren Théophile Thoré i Champfleury; Théophile Gautier atacà l’art utilitari conservador. L’impressionisme rebé el suport d’Émile Zola i de Théodore Duret. Félix Féneon, defensor del divisionisme, dels nabis i dels cubistes i director artístic de la galeria Bernheim-Jeune de París, fou un cas il·lustratiu d’una situació ambigua però freqüent: la del lligam entre la crítica i uns interessos comercials. L’avantguardisme fou defensat per Apollinaire i Max Jacob, i entre els crítics que s’oposaren a l’art nou cal esmentar Camille Mauclair. Més endavant, les noves formes d’expressió que comportà el pop-art foren defensades per Laurence Alloway. El paper del crític regular, sovint defensor d’interessos no sols comercials sinó ideològics i fins i tot polítics, és remarcable per tal com ha estat decisiu a l’hora de jerarquitzar les grans figures de l’art contemporani. Sense deixar d’aparèixer en periòdics ordinaris, la crítica d’art ha creat, al s. XX, els seus propis mitjans d’expressió a través de revistes especialitzades com “L’Art Vivant”, “L’Amour de l’Art”, “Cahiers d’Art” i d’altres, algunes de les quals vinculades a galeries d’art i marxants i al marge de les revistes erudites d’història de l’art. Des de l’any 1949 hi ha a París una Association Internationale de Critiques d’Art (AICA) per a promoure una cooperació internacional en el món de les arts plàstiques. A Catalunya, la crítica regular amb influència veritable començà a la segona meitat del s. XIX, amb una concepció més moderna del periodisme. La mera notícia esdevingué crítica intencionada gràcies a especialistes com Francesc Miquel i Badia (“Diario de Barcelona”, des de la fi del decenni 1860-70), que defensà la generació dels artistes anecdotistes i brillants. Combaté aquesta tendència Raimon Casellas (“La Vanguardia”, 1892-99, i “La Veu de Catalunya”, 1899-1910), que féu costat al realisme i a les novetats importades per la generació modernista. Fou dignament succeït a “La Vanguardia” per Alfred Opisso i el contemporitzador Manuel Rodríguez i Codolà. La generació postmodernista fou sostinguda a “Joventut” (1900-06) pels pintors-crítics Joan Brull i Sebastià Junyent, que fou l’efímer capdavanter de tots; més marginat, Carles Juñer-Vidal féu una tasca similar des d’"El Liberal”, Miquel Utrillo —Pinzell— (a “Quatre Gats”, 1899, “Pèl i Ploma”, 1899-1903, i “Forma”, 1904-07) i promogué i ajudà sempre l’art més jove. Eugeni d’Ors inicià la seva exaltació del Noucentisme amb la crítica regular a “El Poble Català” (1904-06) sota el pseudònim Octavi de Romeu; després, des del Glosari (iniciat el 1906 amb el nom de Xènius) de “La Veu de Catalunya”, influí constantment sobre l’art català. La “Pàgina Artística” del mateix diari (iniciada el 1909), creada per Casellas i continuada per Joaquim Folch i Torres amb la col·laboració de Josep Llorens i Artigas i Rafael Benet, i els escrits de Romà Jori (“La Publicitat”, “Vell i Nou”) foren un suport considerable per al nou moviment. L’ala menys retòrica del Noucentisme tingué el millor representant en Feliu Elias, Joan Sacs (“Revista Nova”, 1914; “Vell i Nou”, 1915-18), mentre Martí Casanovas defensava l’ortodòxia orsiana (“La Revista”, “La Publicitat”). A València dominaven els criteris eclèctics: Eduard López-Chávarri i Marco, Manuel González i Martí i Josep M. Bayarri (aquest en la seva revista “Ribalta”); aquesta tònica fou seguida els anys trenta per Antoni Igual i Úbeda (“El Camí”) i Francesc Almela i Vives. El voluble Josep Maria Junoy evolucionà, a Barcelona, cap a l’avantguarda, que fou defensada per Magí A. Casanyes i Sebastià Gasch, alhora que un art més plàcid, continuador del Noucentisme, tenia els seus portaveus en Joan Sacs i Joan Cortès, a “Mirador” (1929-36), “La Gaseta de les Arts” (1924-30) —dirigida per Folch i Torres i Rafael Benet—, i “Art” (1933-35) —dirigida per Joan Merli—. A “La Vanguardia” Agustí Calvet substituí Rodríguez i Codolà —ja plenament academitzant— per Alexandre Plana. A la postguerra, Joan Teixidor (“Destino”) i Joan Cortès (“Destino”, “La Vanguardia”) representaren, amb obligades limitacions, la pervivència de la tradició de “Mirador”, mentre que Àngel Marsà —promotor dels Cicles Experimentals d’Art Nou (1948)— dedicà novament atenció a l’avantguarda (“El Correo Catalán). A València, Bayarri continuà la seva revista “Ribalta”, ara en castellà, i, a Madrid, Eugeni d’Ors promocionà els artistes catalans. Joan Eduard Cirlot, en llibres i col·laboracions disperses, i Arnau Puig (“Revista Europa”, “Siglo XX”), procedents del “Dau al Set”, defensaren, respectivament, l’avantguardisme màgic i l’art compromès. Els crítics més combatius d’aquesta època foren Rafael Santos Torroella (“El Noticiero Universal”), exponent d’una estètica del sentit comú, i Alexandre Cirici i Pellicer (“Serra d’Or”), importador de tendències i metodologies noves; a València, Vicent Aguilera i Cerni i Tomàs Llorens i, a Alacant, Ernest Contreras, anaren molt lligats a l’estímul dels nous corrents artístics. Durant la dècada dels setanta la crítica d’art fou més activa i més polèmica i lluità per la promoció i la difusió dels corrents artístics d’avançada. Inicialment se significaren Josep Corredor-Matheos i Maria Lluïsa Borràs. Poc després fou Daniel Giralt-Miracle des de les pàgines de “Destino” amb el grup TMGFD (J.R. Triadó, F. Miralles, M. Gudiol, F. Fontbona i J. Dols) i posteriorment el diari “Avui”. La generació més nova és composta sobretot per crítics que en la majoria dels casos s’iniciaren per mitjà de la revista “Batik”. Són, entre d’altres, G. Moure, M.T. Blanch, V. Combalia, P. Parcerisas, R. Queralt i M.J. Corominas. És un fet remarcable també la constitució de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA) i la important presència de catalans al si de l'Associació Internacional de Crítics d’Art (AICA).
f
Art