La crítica teatral, l’origen de la qual hom cerca a la Poètica d’Aristòtil, va sempre unida a l’establiment de determinades dramatúrgies. Cada període estètic ha tingut els seus crítics: al renaixement italià hi hagué els treballs de Giulio-Cesare Scaligero, L.de Somi, etc; al segle d’or castellà, els de B.de Torres Naharro, Lope de Vega, etc; al teatre francès del s. XVII, els de N. Boileau-Despreaux, Corneille, etc, i a Anglaterra, els de B.Jonson, J.Dryden, W.Congreve, etc. A França, el teatre romàntic fou objecte de treballs de V.Hugo i, el naturalista, d’É.Zola. Al s. XX cal destacar les formulacions teòriques d’A.Artaud, B.Brecht i altres, i també els treballs d’H.Ihering a Alemanya, de R.Kemp, J.J.Gautier i G.Marcel a França, de J.B.Priestley, J.Brown, M.Esslin i K.Tinen a la Gran Bretanya, d’A.Balbuena Prat, F.Ruiz i J.Monleón al teatre castellà, i un gran nombre de revistes especialitzades. Als Països Catalans excel·liren J. Yxart (El año pasado, letras y artes en Barcelona, 1886-90), P.Bertrana des de “La Veu de Catalunya”, A.Rovira i Virgili des de “La Revista de Catalunya” i J.M.de Sagarra des de “La Publicitat”; entre les publicacions especialitzades cal destacar “De tots colors” (1908-13), “Teatràlia” (1908-10), “El teatre català” (1912-17) i darrerament la crítica de “Serra d’Or”, on es destacà (fins el 1985) la tasca de X.Fàbregas.
f
Teatre