La geografia física
A banda de la península d’Ístria, el sector septentrional de Croàcia comprèn les valls del Sava, que travessa la regió de nord-oest a est, i del Drava, que fa de frontera amb Hongria, separades per serralades de poca altitud (Bilo Gora, Požeška Gora i Kalničko). El sud, per contra, és muntanyós i trencat, amb una morfologia càrstica que el diferencia de l’altre sector. Els materials calcaris hi són molt erosionats, amb abundància de pòlie. L’altitud mitjana és de 700 m. La costa és alta i espadada, amb nombroses illes que les voregen. El clima és continental al nord i temperat a les conques del sud, amb hiverns crus i estius càlids. Al litoral, que pertany a la regió de Dalmàcia, el clima és mediterrani. Els rius principals són el Drava, el Sava i llurs afluents; el sud, pobre hidrogràficament, comprèn la conca endorreica del Ličko Caolje. La vegetació hi és diferenciada: bosc a la part septentrional i al nord de la Dalmàcia, i la típicament mediterrània a la Dalmàcia costanera i a les illes.
La geografia econòmica
El 1998, l’agricultura aportava el 8,5% del PIB i ocupava prop del 17% de la població activa. Els conreus ocupen un 22% del territori; hom produeix, principalment, blat de moro, bleda-rave sucrera, patates, blat, ordi i gira-sol. Les principals zones agrícoles es troben a la meitat septentrional, on hom aprofita les extenses planes abundantment regades. La vinya i l’olivera, en canvi, són conreades al litoral. El bosc cobreix un 37% del territori i hom n’explota la fusta. De la ramaderia, té importància sobretot el bestiar porcí, seguit a molta distància del boví i l’oví. Croàcia disposa de jaciments minerals notables, entre els quals destaquen els de gas natural i petroli, situats al litoral (especialment a Ístria) i a la vall del Sava. De l’illa de Krk parteix un oleoducte que a Sisak es bifurca vers Bratislava i Budapest, respectivament. Tanmateix, la producció de cru és insuficient, i hom ha d’importar combustibles minerals. Destaquen també els dipòsits de ferrocrom i de bauxita, a Ístria. Pel que fa a l’energia, Croàcia és un important productor d’hidroelectricitat. Malgrat els grans danys que sofriren les instal·lacions durant la guerra de 1991-95, el 1998 prop del 60% de l’electricitat era d’origen hídric. La indústria aporta prop d’una tercera part del PIB i ocupa una proporció similar de la població activa. Els principals sectors són el siderúrgic, el metal·lúrgic, la química, la petroquímica, la mecànica, l’alimentària, la construcció naval i el tèxtil. Els principals centres industrials són Zagreb, Split, Slavonski Brod, Srebrenica, Varaždin i Duga Resa. Els serveis (60% del PIB i 53% de la població activa el 1998) tenen en el turisme, concentrat al litoral i procedent sobretot d’Alemanya, Itàlia, Eslovènia i la República Txeca, el principal actiu. Desenvolupat ja durant els anys de la Iugoslàvia socialista, pràcticament desaparegué durant la guerra de 1991-95. Passat aquest parèntesi experimentà una notable recuperació, i, així, el 1999 els ingressos del sector ja representaven el 10% del PNB. El turisme contribueix a disminuir el considerable dèficit comercial (-28% l’any 2000). Els principals clients i proveïdors són Alemanya i Itàlia, països amb els quals Croàcia du a terme entre el 35% i el 40% dels intercanvis a parts aproximadament iguals. Eslovènia és el tercer soci comercial en importància (prop del 10%). Amb quantitats menors ho són també Àustria i França i, per a les exportacions, Bòsnia i Hercegovina (14% el 1998). Les vies de comunicació inclouen una xarxa de ferrocarril de 2.769 km (1998) i 27.840 km de carreteres, asfaltades en un 80% i amb uns 320 km d’autopistes. Els ports principals són a Rijeka, Pula, Split, Ploče i Ragusa, i hi ha aeroports internacionals a Zagreb, Split i Ragusa. Hi ha uns 900 km de vies navegables, principalment al Drava i el Sava. Molt castigada per la guerra que seguí el desmembrament de la República Socialista Federativa de Iugoslàvia (1991-95), el nou estat independent de Croàcia hagué d’afrontar simultàniament, d’una banda, la reconstrucció de les infraestructures destruïdes o deteriorades durant el conflicte i, de l’altra, la introducció al país de l’economia de mercat. Juntament amb Eslovènia, Croàcia fou la república més industrialitzada i, en general, més desenvolupada de la Iugoslàvia socialista. El PIB hi disminuí a raó de prop del 4% de mitjana anual en 1991-96, el 1997 augmentà el 6,5% i en 1998-2000, el 3%. El 1999, la renda per habitant era de 4.560 $, i l’atur s’estimava en prop d’un 20%. El 1993 Croàcia ingressà a l’FMI i al BERD (Banc Europeu de Reconstrucció i Desenvolupament), dels quals rep importants ajuts. A més de la reconstrucció i la modernització de les infraestructures i la privatització de les empreses, les prioritats econòmiques de Croàcia a l’inici del segle XXI són l’atracció d’inversions estrangeres, la racionalització de l’Administració i la disminució de l’elevat deute extern . El 1994 hom introduí una nova moneda, el kuna.
La geografia humana
Vista de la ciutat costanera de Trogir
© Corel Professional Photos
L’any 2001 la densitat mitjana era de 77,7 h/km2, amb un poblament rural encara força important (42,3% el 2000). Només la capital supera el mig milió d’habitants, i Split, Rijeka i Osijek són les úniques amb més de 100.000 habitants. La guerra ha incidit en la demografia de Croàcia: d’una banda, una natalitat baixa (9,9‰), combinada amb una mortalitat més elevada (11,4‰) donà com a resultat, el 1999, un creixement vegetatiu de -1,5‰. La fugida d’un gran nombre de serbis (que abans del conflicte representaven el 12% de la població de la república) ha contribuït també a la minva de la població. El 2000, els croats representaven el 82% de la població, i els servis, el 6%. La resta de grups ètnics és formada per comunitats diverses (bosnians, magiars, eslovens, italians, albanesos, etc.) i no supera els 100.000 individus. La comunitat italiana, concentrada bàsicament a Ístria, gaudeix d’una limitada autonomia. La llengua oficial és el serbocroat, escrit en l’alfabet llatí (a diferència de la variant sèrbia, que ho és en el ciríl·lic). No hi ha religió oficial, però el catolicisme hi té un clar predomini (88% de la població). Els ortodoxos (majoritàriament serbis) representen prop del 5% dels practicants, i els musulmans, el 2,3%. Proclamada independent el 25 de juny de 1991, Croàcia és una república multipartidista que disposa d’un parlament bicameral (Sabor), format per una cambra de representants de 151 escons i una cambra dels districtes de 68 membres, 63 d’elecció directa. Els membres de cada cambra són elegits per sufragi universal cada quatre anys. La Constitució, en vigor des del 1990, atorga amplis poders al president, elegit cada cinc anys per sufragi universal. Croàcia és membre de l’ONU, del Consell d’Europa i de l’OSCE.
La història
El territori històric de Croàcia coincideix a grans trets amb l’Estat actual homònim, bé que inclou també Ístria i Eslavònia, d’atribució menys clara. D’altra banda, la presència dels croats també ha estat contínua en parts de Bòsnia i Hercegovina. Inclosa dins la província romana de Pannònia, Croàcia fou conquerida pels ostrogots i pels àvars al segle VI.
Dels orígens al Regne de Iugoslàvia
Al segle VII s’hi instal·laren els croats, que procedien de la Croàcia Blanca, a la vall baixa del Danubi, i adoptaren la religió catòlica; l’any 879, el papa Joan VIII reconegué la sobirania croata; Tomislar (903-928) els unificà entre el riu Drava i la mar Adriàtica; conclogué una aliança amb els bizantins, que li conferiren el títol de procònsol imperial i l’administració i la defensa de les illes dàlmates; el 925 es proclamà rei i s’orientà cap a l’Occident. Durant el regnat de Krešimir IV (1068-74) establiren relacions amb Roma. El seu successor, Zvonimir, fou coronat per un legat pontifici (1076). En morir (1091), el país caigué en l’anarquia i fou ocupat pel rei d’Hongria Ladislau I. Koloman, rei d’Hongria, esdevingué rei legítim de Croàcia en virtut dels Pacta Conventa (1102), pels quals els croats s’uniren als hongaresos durant vuit segles. El rei d’Hongria es feu representar per governadors (bans), els quals no pogueren evitar la conquesta veneciana de Dalmàcia. A l’inici del segle XVI, per defensar-se dels turcs, Croàcia s’uní a Eslavònia i fou sotmesa a una germanització sistemàtica. El 1526, per la victòria de Mohacz, els turcs ocuparen gran part de Croàcia i Eslavònia. El 1625 el ban de Croàcia passà a formar part de la cambra de magnats hongaresos. El 1671 els nobles hongaresos i croats es revoltaren contra els Habsburg. A la fi del segle XVII, Àustria recuperà, pel tractat de Karlowitz (1699), la part de Croàcia i Eslavònia que era a les mans dels turcs. La creació de les Províncies Il·líriques per Napoleó (1809) estimulà el nacionalisme croat, que fou novament ofegat en ser reinstaurats els Habsburg (1815). En produir-se la revolta hongaresa de 1848-49, els croats, amb llur ban Jelacić, es posaren al costat dels Habsburg amb l’esperança d’obtenir l’autonomia i, amb l’establiment del règim dualista Àustria-Hongria (1866), el 1886 reberen un estatut especial d’autonomia. El 1904 Stjepan Radić fundà el partit camperol croat, federalista. El 1906, una coalició serbocroata guanyà les eleccions. El 1918, amb serbis i eslovens formà el regne de Iugoslàvia. L’assassinat del rei Alexandre de Iugoslàvia (1934) per independentistes croats provocà dissensions entre els components del nou regne. En començar la Segona Guerra Mundial, Iugoslàvia fou ocupada i dividida pels alemanys. Croàcia, declarada nominalment independent (1939), caigué sota protecció italiana i alemanya fins a la fi de la guerra.
Croàcia dins la Iugoslàvia socialista (1945-1991)
República federada dins la República Socialista Federativa de Iugoslàvia el 1945, sota el règim instaurat per Tito, el nacionalisme croat es mantingué actiu, bé que sempre sotmès a una estricta vigilància i sovint reprimit en nom de la ideologia socialista i de la unitat de l’Estat iugoslau. El 1971, el moviment en favor del reconeixement de la identitat croata, associada a reivindicacions culturals (publicació d’una ortografia diferenciada del serbocroata oficial), econòmiques (major participació en els beneficis produïts a la república) i polítiques (descentralització administrativa), cristal·litzà en l’anomenada primavera croata, durant la qual es produïren un gran nombre de manifestacions a les quals el govern federal respongué amb la força. No fou fins dues dècades més tard, en el context d’ensorrament del bloc socialista, que el nacionalisme croat ressorgí amb força. Amb la victòria de la Unió Democràtica Croata (abril-maig del 1990), Croàcia presentà a l’octubre, amb Eslovènia, un projecte de dissociació gradual de Iugoslàvia. Mentrestant, però, augmentaven les tensions entre serbis i croats a Eslavònia (la regió croata fronterera amb Sèrbia), a causa de les minories sèrbies que hi vivien, i després a la de Krajna i a la de Banja –que a l’estiu del 1990 votaren a favor d’una autonomia dins Croàcia i al maig del 1991 es declararen partidàries d’una unió amb Sèrbia–. El 19 de maig de 1991 els croats votaren –com ho havien fet els eslovens el desembre anterior– per la sobirania i la independència del país, i el 25 de juny Eslovènia i Croàcia es proclamaren independents i s’iniciaren els primers enfrontaments armats. Davant la inoperativitat que representava la presidència col·legiada de la federació iugoslava –el serbi Borisav Jović dimití al març del 1991, però Sèrbia i Montenegro vetaren que prengués el càrrec el croat Stjepan Mesić, fins al juliol següent–, l’exèrcit iugoslau prengué la iniciativa per compte propi: havia anat avançant en territori croat i, a l’agost del 1991, ja ocupava la meitat del territori. Entre l’exèrcit federal i les milícies eslovenes i després les croates es produïren nombrosos alto el foc, cap dels quals no fou de llarga durada. Al novembre del 1991 es retia la ciutat croata, fronterera amb Sèrbia, de Vukovar, després d’un setge que havia durat dos mesos i mig, i el 6 de desembre l’exèrcit federal bombardejava despietadament, fins a deixar-la gairebé arrasada, la ciutat portuària de Dubrovnic.
La Croàcia independent, l’hegemonia de Franjo Tudjman (1991-1999)
La independència d’Eslovènia i de Croàcia fou reconeguda oficialment per Alemanya el 19 de desembre de 1991, reconeixement aquest que fou seguit pel de diversos països de la CEE els mesos de gener i febrer del 1992 i, a continuació, pels EUA. Finalment, la seva independència era reconeguda per l’ONU el 22 de maig de 1992. A l’agost, Franjo Tudjman resultà elegit en les primeres eleccions presidencials celebrades a Croàcia des de la independència i el seu partit, Unió Democràtica Croata (HDZ), obtingué majoria absoluta. A l’octubre del 1993, a partir d’un acord entre Tudjman i les autoritats sèrbies, s’aixecà el setge sobre Dubrovnik. Malgrat la progressiva recuperació econòmica iniciada per Croàcia a partir del 1992, l’elevat nombre de refugiats (uns 750.000) i l’alta taxa d’atur (un 20% el 1994) provocaren un important corrent d’emigració vers els països de l’Europa de l’Est. Al maig del 1994 s’introduí una nova unitat monetària, la kuna. Els acords entre croats i musulmans signats a Washington l’1 de març de 1994 establiren una federació croatomusulmana a Bòsnia i Hercegovina. Tot i això, al final d’any la millora de les relacions amb la República Iugoslava en la reobertura de l’autopista Zagreb-Belgrad, els atacs serbis a Bihac i la resposta croata tornaren a elevar la tensió. Durant l’agost del 1995 l’exèrcit croat donà un gir decisiu a la guerra quan, en el decurs d’una ràpida ofensiva de tres dies, recuperà el control de la Krajina, ocupada per l’autoproclamada República Sèrbia de la Krajina. Tudjman aprofità la popularitat d’aquest triomf per a convocar anticipadament eleccions legislatives i municipals a l’octubre; el seu partit, l’HDZ, les guanyà totes dues, amb el 44,5% dels vots i 75 escons, de 127, a la cambra de diputats. Amb tot, la victòria fou seguida de protestes internacionals per suposades irregularitats en el procés electoral, que incloïen restriccions al vot de les minories sèrbia, alemanya i hongaresa, així com la negativa de Tudjman d’acceptar la seva derrota en les municipals de Zagreb. El 21 de novembre de 1995 Tudjman signà, juntament amb els presidents de la República Iugoslava i de Bòsnia, l’acord de pau de Dayton, ratificat a París el 14 de desembre. El 6 de novembre de 1996 Croàcia ingressà com a 40è estat membre al Consell d’Europa. Durant l’any 1997 se celebraren dues convocatòries electorals. La primera, de caràcter local (regional, cantonal, municipal i per la Cambra de les Regions), donà com a resultat un escenari polític molt fragmentat (l’alcaldia de Zagreb fou guanyada per la coalició dels partits de l’oposició per un estret marge). La segona convocatòria, les eleccions presidencials del juny del 1997, fou guanyada àmpliament per Franjo Tudjman i el seu partit Unió Democràtica Croata (HDZ) amb el 61,4% dels sufragis. Amb la seva legitimitat reforçada, F.Tudjman hagué de fer front, però, als reptes d’una economia que calia obrir a l’exterior. Així, el 1998, inicià un ambiciós pla d’infraestructures i l’adjudicà a una empresa dels Estats Units. A més, anuncià una sèrie de privatitzacions d’empreses públiques per tal d’acontentar l’FMI. L’economia croata continuà creixent durant tot l’any 1998, fins que al darrer trimestre es mostraren els primers símptomes de recessió. A la primavera del 1999, Croàcia donà suport al bombardeig de l’antiga Iugoslàvia i permeté que els avions de l’OTAN sobrevolessin l’espai aeri croat; aquesta col·laboració significà la fi de l’embargament sobre la compra d’armes imposat pels Estats Units durant la guerra.
De la mort de Tudjman a les negociacions amb la UE
Amb la mort de Franjo Tudjman (desembre del 1999), després de les eleccions legislatives del gener del 2000 i les presidencials del febrer, la Croàcia independent entrà en una nova etapa, marcada pel pas a l’oposició de la fins aleshores hegemònica Unió Democràtica Croata (HDZ). El nou govern de coalició entre socialdemòcrates i liberals (SDP-HSLS), encapçalat per Ivica Račan i amb la presidència del centrista Stjepan Mesić, el qual revalidà el càrrec al febrer del 2005, inicià una gestió decididament prooccidental i molt menys bel·ligerant amb relació a les presumptes implicacions o participacions de ciutadans croats en crims de guerra als conflictes balcànics dels anys noranta, qüestió per la qual, tanmateix, foren objecte d’agressives campanyes en contra pels nacionalistes de l’HDZ. Els casos més crítics pel que fa a aquesta qüestió foren el vot de confiança promogut pels nacionalistes (que posteriorment Račan superà) arran de l’extradició al Tribunal Penal Internacional de la Haia de dos generals croats al juliol del 2001, i el refús d’extradir el general Janko Bobetko al setembre del 2002, també acusat de crims contra la humanitat, que creà una gran contestació popular.
D’altra banda, el general Mirko Norac fou jutjat i condemnat (març del 2003) a la mateixa Croàcia. Del març a l’octubre del 2005 la UE congelà les negociacions d’ingrés de Croàcia (candidata oficial des del 2004) i instà les autoritats croates a col·laborar més activament en les extradicions, en particular la del general Ante Gotovina, reclamat pel Tribunal Penal Internacional de la Haia com a responsable de les matances de serbis a Krajina el 1995. Gotovina fou detingut al desembre del 2005 a l’Estat espanyol i jutjat el 2008 juntament amb dos generals més. A banda del lliurament i dels processos a presumptes criminals de guerra, els obstacles més grans a la integració provingueren de les resistències a les reformes econòmiques.
Tot i que Croàcia era, després d’Eslovènia, el país sorgit de l’antiga Iugoslàvia amb una economia més adaptable al sistema de mercat lliure i amb un ritme de creixement més fort (en 1994-98 el PIB augmentà entre el 5% i el 6% anual, ritme que recuperà en part després de la crisi de Kosovo del 1999, que donà lloc a una caiguda del turisme, principal motor de l’economia), presentava també aspectes molt negatius: corrupció, atur crònic molt elevat, gran despesa pública (causant d’un fort dèficit fiscal) i una legislació laboral molt restrictiva.
Al juliol del 2002 Račan dimití, i atribuí la seva decisió a la lentitud de les reformes, entorpides per les contínues discussions entre els socis de govern. A instàncies del president, Račan retornà al càrrec al davant d’un govern remodelat que no incloïa el Partit Social i Liberal. En les eleccions legislatives del novembre del 2003, l’HDZ obtingué majoria relativa i, amb el suport de partits menors, formà un govern en minoria presidit per Ivo Sanader. El nou govern nacionalista, tanmateix, adoptà unes posicions molt més moderades i pragmàtiques que en l’època de Tudjman i, de fet, la seva política fou una continuació de les reformes del gabinet Račan.
A l’octubre del 2005 Croàcia inicià les negociacions per a l’ingrés a la Unió Europea, i al llarg de l’any següent el govern croat seguí estrictament les reformes sol·licitades per la UE en matèria de liberalització agrícola, enduriment penal de la protecció ambiental i enfortiment de la política de competència, tot i que al novembre la Comissió Europea emeté un dictamen molt crític sobre la corrupció, la situació dels drets humans i el tracte a les minories, crítica que es veié reforçada l’octubre de l’any següent per l’assassinat de l’editor d’una revista molt crítica amb el govern.
Aquest any, la sentència del Tribunal Penal Internacional sobre els atacs serbis contra Vukovar, el 1991, en què moriren 200 croats, que absolia alguns dels acusats, provocà reaccions irades, fins al punt que el judici s’hagué de repetir. Al novembre del 2007 l’HDZ, amb Sanader al capdavant, fou novament la força més votada en les eleccions legislatives, però la manca de majoria absoluta l’obligà a iniciar negociacions per a constituir un govern de coalició, que finalment inclogué, a banda de l’HDZ, el suport del conservador Partit dels Camperols, el Partit Social i Liberal i el Partit Democràtic Serbi Independent. Per primera vegada des de la independència, l’executiu incorporà un ministre serbi.
Al juliol del 2009 Sanader anuncià per sorpresa la seva dimissió. Fou rellevat en el càrrec per la fins aleshores vice-primera ministra Jadranka Kosor, que continuà les reformes per a l’ingrés a la UE, la qual, tot i això, el 2008 tornà a advertir sobre la corrupció. Al gener del 2010 se celebraren eleccions presidencials, en les quals el socialdemòcrata Ivo Josipović derrotà per un ampli marge (més del 60% dels vots) el seu excompany de partit Milan Bandić. Una de les primeres iniciatives de Josipović fou la visita oficial a Sèrbia al mes de juliol, que semblà l’inici de la reconciliació entre ambdós països, després de les sagnants guerres que els enfrontaren en el curs de la desintegració de Iugoslàvia.
El president serbi Boris Tadić retornà la visita al novembre a la ciutat de Vukovar, on es disculpà per la mort de 260 croats a mans de les forces prosèrbies l’any 1991. El procés de reconciliació i restabliment de la memòria continuà a l’abril del 2011 amb la condemna dels generals croats Ante Gotovina i Mladen Markač pel Tribunal Penal Internacional per a l’Antiga Iugoslàvia de la Haia per crims de guerra contra la població sèrbia el 1995.
D’altra banda, malgrat que al principi del seu mandat Kosor obtingué una àmplia aprovació per les mesures decidides contra la corrupció que impulsà, la seva popularitat i la de la Unió Democràtica de Croàcia (HZD) declinaren ràpidament amb l’empitjorament de l’economia com a resultat de les repercussions de la crisi econòmica i financera mundial, que es reflectí en una davallada molt acusada del creixement del PIB, que passà del 5,7% el 2007 al -5,8% el 2009, amb una recuperació molt insuficient el 2010 (-1,4%). Aquest any, l’atur era del 17,6%. En les eleccions legislatives del desembre del 2011, l’HZD fou derrotada per la coalició Kikuru, liderada per Zoran Milanović, que agrupava diversos partits de centreesquerra. El mateix mes, Croàcia signà el tractat d’accés a la Unió Europea, que al gener del 2012 fou ratificat en referèndum (66% dels vots favorables, però només el 21% de participació). Al novembre, un tribunal d’apel·lacions de la Haia feu revocar algunes de les condemnes dels generals croats Ante Gotovina i Mladen Markač per crims de guerra. Al mateix mes, l’expresident Ivo Sanader fou condemnat per un tribunal croat a deu anys de presó per acceptar suborns.
Pel que fa a la política exterior, a l’abril del 2002 el ministre d’Afers Estrangers croat feu la primera visita oficial a Iugoslàvia (des del 2003, Sèrbia i Montenegro, i dividit en els dos estats d’aquest nom des del 2006). Des de l’inici del segle XXI Croàcia ha mantingut disputes amb Eslovènia per la frontera marítima, i el 2007 la construcció d’un pont a la costa que evitava als vehicles el pas per Bòsnia i Hercegovina suscità una allau de protestes del govern d’aquest Estat. Al març del 2009, tot i que Croàcia ingressà a l’OTAN a l’abril, les negociacions d’accés a la UE resultaren bloquejades per la manca de progressos en les negociacions sobre contenciosos fronterers amb Eslovènia. Tanmateix, al novembre, ambdós països acordaren sotmetre la disputa, centrada en la badia de Piran, a l’arbitratge internacional, cedint a l’exigència de la UE per a l’accés de Croàcia.
De l’ingrés a la Unió Europea ençà
A l’abril del 2013 Croàcia celebrà eleccions al Parlament Europeu i l’1 de juliol ingressà a la Unió Europea. Malgrat la incorporació, l’economia havia empitjorat, com ho testimoniava la xifra d’atur, que el 2013 havia arribat al 21%, i les finances públiques es trobaven al caire de la fallida. La corrupció i el crim organitzat, d’altra banda, continuaven sent també unes xacres sobre la millora de les quals la UE continuà insistint. Al gener de l’any següent, l’Eurogrup, els ministres de Finances de la Unió Europea, obligà a Croàcia a adoptar un pla de retallades per a reduir el dèficit a la meitat. Al juny del 2014, els tribunals dictaren la segona sentència per corrupció de l’ex-primer ministre Sanader en condemnar-lo a nou anys de presó per apropiació de fons públics. Al gener del 2015, se celebraren eleccions presidencials en les quals la candidata de centredreta Kolinda Grabar-Kitarović derrotà Josipović, aspirant a un segon mandat. Grabar-Kitarović esdevingué la primera presidenta de Croàcia.