L’obra
Aspectes generals, gènesi, estil i versions
És la menys extensa i la més tardana de les quatre grans cròniques catalanes i sembla ésser una supervivència del gènere de cròniques populars a què pertany. Tot hi és més premeditat i menys espontani, l’empenta vital hi és més poc poderosa, i àdhuc el llenguatge no hi és tan ric ni tan mestrívol el seu domini. En valorar-ne la informació cal tenir present la intenció que en guià la redacció; Pere el Cerimoniós demostrà un gran interès per la història i fou promotor de diverses obres històriques, a més de la seva crònica pròpia; el rei considerava que la història era necessària per a la instrucció dels prínceps i dels nobles, per la seva exemplaritat moral. Malgrat que nega explícitament en el pròleg que la Crònica sigui “a jactància nostra ne laor”, és també un instrument de propaganda monàrquica i personal entre els seus súbdits i de justificació de la seva actuació davant de les generacions futures. L’obra té un gran valor com a document psicològic i és una font de primer ordre per a l’estudi del regnat de Pere el Cerimoniós i del seu pare. Escrita en forma autobiogràfica, adopta el plural majestàtic i cobreix el període 1319-69, eludint els darrers anys de regnat, i incloent-hi també, en un primer capítol, el del seu pare Alfons el Benigne (1299-1334), amb al·lusions a esdeveniments anteriors. El títol original era Libre en què es contenen tots los grans fets qui són entrevenguts en nostra Casa, dins lo temps de nostra vida, començant-los a nostra nativitat.
Sota les directrius i la supervisió del rei, la redacció fou encomanada a diversos alts funcionaris de la cort. Un dels coneguts és Bernat Descoll, un secretari del rei que des del 1361 fou lloctinent del mestre racional. Descoll tingué cura de la primera redacció, acudint, si calia, a la documentació de la Cancelleria; un ajudant de cambra, Arnau de Torrelles, i Bernat Ramon Descavall participaren en la redacció i és coneguda també la intervenció del conseller reial, algutzir i tresorer, Ramon de Vilanova, un valencià de família molt notable que, juntament amb el rei, revisà el text l’any 1382, quan la Crònica era ja pràcticament acabada; sembla que llavors hi foren afegits fragments brillants i molt expressius, records personals del rei, on sovint confessa els ressentiments contra els que l’havien traït i transmet les seves aspiracions, reflexions i els seus sentiments.
Pel que fa a l’estil, atesa la intervenció de tantes mans, és desigual. Pot ésser sec i eixut, bé que correcte, quan la narració es basa en la documentació i segueix el dia a dia, mentre que pot fer-se més viu, expressiu i brillant quan el rei o Ramon de Vilanova hi inclouen records personals. L’ús freqüent del diàleg evita que caigui en la monotonia i permet recrear millor les situacions més dramàtiques. La darrera redacció, que es conserva amb afegits i correccions, ja era acabada abans de la fi del 1386, mentre que l’inici de l’obra és més dubtós. Hi ha notícies del 1349 i del 1355 que indiquen que es treballava en una obra històrica; en el cas que fos la Crònica, potser només era un primer esbós o un recull de materials perquè alguna referència inclosa en el primer capítol permet veure que fou escrita després del 1363. També podria tractar-se de referències a alguna altra de les obres històriques que el rei impulsà.
Se’n conserven dues versions: una que fou completada en el període 1375-83, potser ja iniciada abans del 1349, i que constitueix una mena d’esborrany per a ésser sotmès a l’examen del rei; i una altra que amplia i retoca la primera i hauria estat escrita el 1385, llevat d’un apèndix, constituït per materials poc elaborats, redactat després del 1385 i abans del 1425. L’estudi de les alteracions introduïdes en la primera versió per a la composició de la segona resulta d’un gran interès per al coneixement de les motivacions i les reaccions del rei cronista.
La conservació d’alguns documents referents a la redacció d’aquesta crònica permet de conèixer-ne de forma excepcional el mecanisme de la composició i instrueix sobre com pogué ésser la redacció d’altres cròniques i especialment del Llibre dels feits de Jaume I. Per a la redacció del conjunt, les fonts utilitzades foren, ultra algun text historiogràfic anterior, nombrosos documents, processos, els llibres d’escrivà de ració i els records personals del rei i dels seus col·laboradors.
En la redacció definitiva, apareix precedida d’un pròleg del rei ple de citacions escripturístiques que sembla que fou redactat entre el 1369 i el 1375, en què exposa el seu concepte de la història, providencialista, on la mà de Déu guia els esdeveniments. N’és un exemple la manera com li pervingué la corona, ja que el seu pare no era el primogènit i no esdevingué hereu fins que el seu germà gran, Jaume, renuncià a la successió; ell mateix, quan nasqué, no semblava que hagués de sobreviure, ja que era setmesó.
Llibres o capítols
El primer dels sis grans capítols o llibres comprèn el regnat d’Alfons el Benigne (1327-36) i descriu la conquesta de Sardenya. Es basa, probablement amb poques alteracions, en un text independent preexistent. Altres punts tractats extensament són la coronació del seu pare, el segon matrimoni d’aquest, amb Elionor de Castella, i la persecució de la madrastra contra Pere, així com les extenses donacions que arrencà del rei per als propis fills; sens dubte calia explicar aquests fets perquè més tard determinaren l’enfrontament amb la madrastra i els germanastres, després de la mort d’Alfons el Benigne, i enterboliren les relacions amb Castella durant molt de temps.
El capítol segon és dedicat als primers anys del regnat del Cerimoniós (1336-40), la coronació a Saragossa; la rebel·lió de Pere de Xèrica, aliat de la madrastra, a qui havia ajudat a sortir cap a Castella amb els seus fills; la solució del conflicte amb els germanastres per les donacions territorials fetes per Alfons el Benigne al seu favor, gràcies a la mediació dels seus oncles; les primeres topades amb el rei de Mallorca, a causa de l’homenatge que aquest li havia de prestar pel seu regne, com a feudatari que era, en les quals queda palès el caràcter violent del rei Pere; el viatge a Avinyó per tal de prestar ell mateix homenatge al papa pel feu de Sardenya, i el seu casament amb Maria de Navarra.
El tercer capítol és dedicat a la reincorporació del regne de Mallorca després que, segons el rei Pere, el monarca mallorquí es negués a reconèixer la superior senyoria del monarca catalanoaragonès sobre el seu regne; recorda els antecedents de la qüestió, durant el regnat de Pere el Gran, la guerra amb el rei de França, aliat amb el de Mallorca, la confiscació de l’illa per l’infant Alfons i la posterior devolució; després narra l’esclat del conflicte en temps del Cerimoniós i queda ben patent la mala fe amb la qual actuà contra el seu cunyat fins que aconseguí desposseir-lo dels seus dominis. Aquest capítol descriu també les campanyes contra Mallorca i contra els comtats de Rosselló i Cerdanya, i el darrer intent de Jaume III de Mallorca per recuperar l’illa, i la seva mort a la batalla de Llucmajor (1349).
El quart capítol o llibre narra la revolta de la Unió a Aragó i a València, una revolta que el mateix rei provocà quan es negà a reconèixer els drets del seu germà Jaume, comte d’Urgell, a la successió per tal d’imposar com a hereva la seva filla Constança, contra la tradició de la dinastia. Són exposades les escenes dramàtiques esdevingudes tant a Aragó, d’on el rei hagué de sortir en secret cap a Catalunya, com a València, on fou retingut pel poble valencià unionista i hagué d’afrontar sol la multitud armada revoltosa, que aconseguí girar a favor seu. Exposa també la reacció victoriosa del rei contra la Unió aragonesa, vençuda a la batalla d’Èpila, i la victòria sobre els unionistes valencians, que acabà amb execucions de refinada crueltat.
El capítol cinquè és dedicat a la guerra amb Gènova, que inicià l’any 1351, coalitzat amb Venècia. Comenta la tramesa d’un estol a l’Orient mediterrani, capitanejat per Ponç de Santa Pau, que al Bòsfor obtingué una victòria pírrica sobre els genovesos, la victòria obtinguda per Bernat de Cabrera sobre un estol genovès prop de l’Alguer, a Sardenya; la revolta del jutge d’Arbòrea i l’expedició del rei a l’illa, que fou força desastrosa, bé que finalment aconseguí recuperar l’Alguer, que fou evacuada i poblada de catalans, i tornar amb honor a Catalunya. Cal assenyalar que el rei no volgué que els fracassos d’aquesta expedició fossin dissimulats; no sempre, però, fou tan sincer i quan li convingué distorsionà alguns fets.
La guerra amb Castella (1356-65), que enfrontà Pere el Cerimoniós amb Pere el Cruel, ocupa tot el capítol sisè. En són analitzades les causes immediates, especialment l’incident de Ramon de Perellós amb uns genovesos davant les costes de Sevilla; la defensa dels regnes, ja que Pere el Cruel atacà sempre; les aliances amb el seu germanastre, l’infant Ferran, i després amb el bastard Enric de Trastàmara per tal de destronar Pere el Cruel, i la participació en la guerra de les Companyies blanques de Duguesclin, que finalment donaren la victòria a Enric. La Crònica procura justificar els crims polítics dels quals fou responsable Pere el Cerimoniós en el curs d’aquesta guerra: l’execució de Bernat de Cabrera i l’assassinat del seu germanastre, l’infant Ferran, que tingueren una contrapartida a Castella de molts més assassinats. El capítol és d’un extraordinari interès per a l’estudi de la guerra i dels dos personatges.
L’apèndix tracta de diversos esdeveniments, molts dels quals relacionats amb Sicília, fins més enllà del 1380. Conté una narració breu dels esdeveniments posteriors a la fi de la guerra amb Castella fins a la guerra contra el comte d’Empúries, iniciada l’any 1384. No fou escrit sota la direcció del mateix rei, sinó en una època posterior, que Miquel Coll i Alentorn situà entre el 1385 i el 1425.
Difusió, edicions, estudis
La Crònica ha tingut una influència decisiva en l’estudi d’aquest període històric perquè és un instrument únic per a conèixer un rei i els esdeveniments del seu temps; malgrat que es pot disposar d’una riquíssima documentació sobre l’època, aquesta no pot transmetre, com la Crònica, les intencions i els sentiments del monarca. Segons Hillgarth, l’obra no solament té una importància rellevant en la historiografia catalana sinó en la de l’edat mitjana en general. Es conserva, juntament amb la Crònica del Regnat de Joan I, la Crònica del Regnat de Martí I i la Crònica del Regnat de Ferran I en dos manuscrits del segle XV: BUV ms. 212, datat entre el 1418 i el 1424, confegit a la Cancelleria de la Corona d’Aragó; i Biblioteca Pública Episcopal de Barcelona, ms. 74, darrer terç del segle XV). També se’n conserven dos a Madrid: RAH, Fondo Salazar, ms. 9/482 (abans G35), final del segle XIV, i CSIC, Biblioteca General, ms. 9/483 (abans G36), només capítol IV (segle XV), segle XVI; i a BC, ms. 976, segle XVI.
Les edicions més antigues de la Crònica són: Cròniques d’Espanya fins ací no divulgades, per P.M. Carbonell (1547); Crónica del rey de Aragón D. Pedro IV el Ceremonioso o del Punyalet, escrita en lemosín por el mismo monarca, traducida al castellano y anotada, per Antoni de Bofarull(1850), una bona edició que inclou l’original català i la traducció acarada; Josep Coroleu: Crònica del rei d’Aragó En Pere IV lo Ceremoniós, o del Punyalet, escrita pel mateix monarca (1885), edició no gaire bona. La més reputada és la d’Amédée Pagès: Chronique catalane de Pierre IV d’Aragon, III de Catalogne, dit le Cérémonieux ou del Punyalet (1942), i l’edició Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner, Pere III, Les quatre grans cròniques, revisió del text, pròlegs i notes per Ferran Soldevila (1971). La Crònica també s’ha traduït a l’anglès: Pere III of Catalonia (Pedro IV of Aragon). Chronicle (trad. de Mary Hillgarth, introducció i notes de Jocelyn N. Mary Hillgarth, 1980). Rafael Tasis en feu una extensa paràfrasi, en català modern, el 1954.
Bibliografia
Cingolani, S.M. (2007): La memòria dels reis: les quatre grans cròniques i la historiografia catalana, des del segle X fins al XIV. Barcelona, Base.
Coll i Alentorn, M. (1991): Historiografia. Barcelona, Curial / PAM.
González Hurtebise, E.: “La Crónica general escrita por Pedro IV de Aragón”, Revista de Bibliografía Catalana, IV, 1904, p. 188-214.
Gubern i Domènech, R.: “Notes sobre la redacció de la Crònica de Pere el Cerimoniós”, Estudis Romànics, II, 1949-50, p. 135-148.
Hillgarth, J.N.: “Jaime I y Pedro IV de Aragón: sus crónicas en relación con el reino de Mallorca”, Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, 35, 1977, p. 342-353.
— “La personalitat política i cultural de Pere III a través de la seva crònica” (trad. de la introducció a la traducció anglesa de la crònica de Pere III), Llengua i Literatura, 5, 1992-93, p. 7-102.
Llabrés, G.: “Bernardo Dezcoll es el autor de la crónica catalana de Pedro IV el Ceremonioso de Aragón”, Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, VII, 1902, p. 331-347, i VIII, 1903, p. 90-120 i 194-202.
Montoliu, M. de (1959): Les quatre grans cròniques. Barcelona, Alpha.
Riquer, M. de: Història de la literatura catalana, I, Ariel, Barcelona 1964, p. 480-501.
Romeu, J.: Literatura catalana antiga. II. El segle XIV, Ed. Barcino, Barcelona 1961, p. 19-27.
Rubió i Balaguer, J.: Història de la literatura catalana, I, PAM, Barcelona 1984-86, p.126-129.
Rubió i Lluch, A.: “Estudis sobre la elaboració de la Crònica de Pere’l Cerimoniós”, Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, III, 1909-10.