Cal esmentar-ne el Thalamus parvus de Montpeller, el cronicó del cartulari de Ramon el Jove de Tolosa, el cronicó llatí de Sant Serni, també de Tolosa, el de Sant Pau de Narbona, i també el Cronicó Dertusense I, escrit en occità, que arriba fins a l’any 1323. Tots són palesament influïts, potser a favor de l’accés de Pere I a la senyoria de Montpeller (1204), pels cronicons catalans, principalment els de la família dels barcinonenses del tipus del de Skokloster, alhora que ells influeixen en alguns annals catalans a partir de la segona meitat del s XIII. Un cronicó perpinyanès, encapçalat per la durada de diversos períodes entre la creació del món i la mort de Carlemany, és un cronicó llenguadocià continuat a Perpinyà des dels darrers anys del regnat del Conqueridor fins al 1284, amb un petit afegitó corresponent al 1421. La nota més antiga correspon a la presa de Jerusalem el 1099 (per una intempestiva correcció, diu 1399). Un altre text del mateix grup és escrit en català i representa una combinació de dades d’un cronicó llenguadocià i d’un de barcinonense, redactada probablement poc temps després de la mort de Pere el Gran (1285) i continuada més tard amb efemèrides del 1298 i el 1334. La nota més antiga és del 1099. En fi, una versió catalana d’un cronicó llenguadocià, probablement montpellerí, que arriba fins el 1260, constitueix la primera part d’uns annals valencians continuats fins el 1437. La seva notícia més reculada és del 1100 (que ha d’ésser 1099).