Al nord el separen dels termes de Benassal i d’Albocàsser el riu Sec, la serra de Sant Cristòfol i la mateixa rambla Carbonera; resten quasi inclosos dins el seu territori els termes de la Torre d’en Besora i de Vilar de Canes i el sector de Meanes del d’Atzeneta. Les principals alineacions són les serres d’Espareguera (1.082 m alt.) i de Montardí, a l’est, que separen la vall de la rambla Carbonera de la resta del municipi, i la serra de Sant Cristòfol (1.111 m alt.) i la serra de Culla (1.121 m alt.), al nord. Més de dues terceres parts del territori són terreny forestal, en part de propietat comunal. L’agricultura, tota de secà, és destinada principalment a cereals, olivera, fruiters de secà, vinya, garrofer, llegums i patates. De ramaderia, hi ha bestiar oví, cabrú i porcí; hi ha també avicultura. Les activitats industrials són subsidiàries de l’agricultura (molins de farina i oli). La població minva per emigració vers Barcelona, València i França.
La vila (223 h [2025], cullerans; 1.088 m alt.) és al vessant oriental del mont de Culla, punt culminant del terme (1.121 m), prop de l’antic castell de Culla, important ja en època islàmica, fortificat el 1833 amb motiu de la primera guerra Carlina, i ocupat pel pretendent Carles. De l’església parroquial del Salvador depenen les del Vilar de Canes i de la Torre d’en Besora. Jaume I la donà a Balasc d’Alagó. La carta de població fou atorgada el 1244 per Guillem d’Anglesola. El 1294 Alfons II la cedí als templers, els quals hi establiren la comanda de Culla, que passà el 1316 a l’orde de Montesa, del qual formà la batllia anomenada setena de Culla, que comprenia, a més, el Molinell, la Torre d’en Besora, Vilar de Canes, Atzeneta, Benafigos i Vistabella. A la fi del segle XI esdevingué cambra del comanador major, canviada després per la de les Coves de Vinromà. El municipi comprèn, també, els pobles de la Torre de Matella i del Molinell, les caseries de Montllat i les Roques de Lleó, el Pla del Sabater, Paulo, Riu-Sec, Montllat i l’antic castell de Cullola.