La fenomenologia de la religió el distingeix d’altres manifestacions de la vida religiosa com a actitud interna de subjecció i respecte a un Ésser sentit com a superior i com a expressió exterior d’aquesta actitud. Els actes del culte són una part d’una categoria més àmplia que comprèn totes les expressions que l’experiència del sagrat provoca en l’home. Cal distingir-los sobretot dels ritus i sacrificis màgics, practicats sense l’actitud descrita o bé desproveïts de llur caire simbòlic. En sentit estricte, el culte designa especialment la multiforme reacció de l’home (actitud espontània, oració, sacrificis, determinats ritus); en sentit ampli, inclou, a més, qualsevol expressió de la natura de l’objecte (festes, misteris en general, rituals, iniciacions). El culte cristià s’engloba en aquest context general en tant que té el caràcter de resposta personal i íntima a la comunicació que Déu fa d’ell mateix en la seva paraula i la seva obra. En constitueix el fonament la virtut de la religió, que comporta en el creient actituds de submissió, adoració i donació. El culte ha revestit sovint la forma de culte sacrificial, propi de les manifestacions inferiors de religió, que ha arribat, en algunes cultures, al sacrifici humà. Una presa de consciència progressiva, ensems, de la transcendència de Déu i de la dignitat de l’home, determinà la substitució dels sacrificis cruents pels incruents ( sacrifici). Amb relació tant al culte en general com al seu sentit sacrificial ( missa), la teologia catòlica definí la seva doctrina al concili de Trento. Hom distingí també el culte absolut, referit a persones, del culte relatiu, referit a objectes que reben una especial veneració justificada per llur relació amb Déu (relíquies, imatges, llocs). El culte pròpiament adorant, el culte de latria, només pot ésser dirigit a Déu (Trinitat i persones); el culte de dulia (o veneració) és donat als àngels, als homes vius o morts i, d’una manera especial, a la Mare de Déu (anomenat, en aquest cas, culte d’hiperdulia). El subjecte del culte és sempre el mateix Jesucrist, per mitjà del qual l’Església tributa a Déu un culte oficial, també anomenat litúrgic o públic ( litúrgia), en contraposició al culte privat.
m
Religió