Prengué el nom d’una important necròpoli de túmuls d’incineració i inhumació, descoberta el 1846 a la localitat de Hallstatt, a l’Alta Àustria, molt rica en materials metàl·lics, la majoria dels quals importats, fet que sembla relacionar-se amb l’explotació d’una important mina de sal. La metal·lúrgia del ferro arribà a terres austríaques des de Grècia i d’Itàlia, i s’estengué cap a l’W, en direcció al Rin, al S d’Alemanya, a Suïssa, a França i a Catalunya. Dividida en dues fases, la primera (700-600 aC) es caracteritza per un tipus d’espasa llarga de ferro, i la segona (600-500 aC) per un d’espasa curta del mateix metall, denominada punyal d’antenes, associada possiblement a la llança. Aquest canvi en l’armament dels guerrers hallstàttics fa suposar noves tècniques de combat: el pas de la individual a cavall a la d’infants a peu i en grup. La ceràmica, feta a mà i decorada amb motius geomètrics incisos o acanalats, així com els objectes d’ornament, especialment les fíbules, permeten d’establir les diferents fàcies locals d’aquesta cultura. En les tombes, hom troba sovint una vaixella de bronze, importada principalment del nord d’Itàlia o d’Il·líria. Els poblats hallstàttics, regits per grups senyorials autàrquics, generalment no tingueren fortificacions a excepció d’alguns, situats en llocs alts i voltats d’una simple muralla de fusta o de pedra. El contacte amb el món grec féu que, en el moment final d’aquesta cultura, les defenses es generalitzessin. El tipus de tomba més corrent fou el del túmul trobat a la necròpoli que donà el nom a aquest període, de dimensions variables, generalment individual, però també col·lectiu. Cap al final del període aparegueren les denominades tombes de carro; hom en troba importants exemples a Vix (Châtillon-sur-Seine, Borgonya).