El 1984 es despengueren en tot el món més de 80.000 milions de dòlars per a finalitats militars, que equival a 1,5 milions de dòlars per minut. Aquesta xifra és més de quatre vegades superior a la de 1950, a preus constants. Encara que l’increment ha estat global, el major augment relatiu correspon als països del Tercer Món, que el 1981 absorbien el 25% de les despeses mundials, enfront de l’11% el 1960. Bona part d’aquest augment és degut al rearmament dels països d’Orient Mitjà. Quant a les armes nuclears, aquesta cursa s’ha manifestat en una proliferació de tota mena de ginys. Hom calcula que existeixen unes 60.000 armes nuclears, amb una potència equivalent a quatre t de TNT per cada habitant del planeta i 4.000 vegades superior al poder destructiu emprat a la Segona Guerra Mundial. A aquesta proliferació nuclear vertical (augment del nombre d’armes i de llur capacitat dins de cada país) cal afegir una proliferació horitzontal, manifestada en l’existència de cada cop un major nombre de països amb possibilitats de fabricar la bomba nuclear. Una altra causa de la cursa d’armaments és el comerç d’armes (indústria de l’armament). El dinamisme amb què es mou aquest comerç és degut a la pressió de les indústries de guerra integrada dins de l’anomenat complex militar-industrial. En tot aquest procés ha estat decisiva la influència de l'impuls tecnològic, de tal manera que hom considera la cursa dels armaments com una cursa tecnològica a causa del ràpid envelliment dels armaments. Mig milió de científics (el 40% dels científics que en el món es dediquen a les indústries d’alta tecnologia) treballen en la fabricació d’armaments, absorbint prop del 10% de les despeses militars globals, quan abans de la Segona Guerra Mundial, aquest percentatge era solament de l’1%. Les anàlisis dels complexos militars-industrials han proliferat en diverses direccions, amb dues interpretacions principals: la selectiva i la pluralista. Segons la primera, el complex militar-industrial és una minoria de poder, rígidament coordinada i és plenament capaç de determinar el camí de la cursa d’armaments en funció dels seus propis interessos. Segons la tesi pluralista, el complex militar-industrial és un grup —coordinat de manera poc flexible— de sectors que tenen certs interessos comuns i que, com a conseqüència, treballen a favor d’un mateix tipus de política, però que també tenen uns elements integrants que formen unes forces que es contraresten mútuament. En qualsevol cas, la manera de concebre els complexos militars-industrials es relaciona amb la creixent importància que hom assigna als factors estatals en les recerques sobre la cursa d’armaments. Per als països que exporten material bèl·lic al Tercer Món, aquest comerç compleix diversos objectius: fer rendible el sector de la producció d’armaments, atès que solament hom pot aconseguir nivells de productivitat interessants si hom realitza produccions elevades que, normalment, no poden absorbir els exèrcits del país que produeix aquestes armes, raó per la qual es fa necessari d’exportar-les per canalitzar l’excedent; experimentar nous tipus d’armaments i tecnologies en territoris de conflictivitat situats al Tercer Món; augmentar els beneficis del complex militar-industrial dels països venedors, mitjançant la venda de material complex, de difícil utilització i de preus elevats; i influir políticament en els països destinataris de l’armament, ja que s’estableixen uns lligams de dependència tecnològica, d’assistència militar i d’ajuda econòmica entre el comprador i el venedor. Si bé el concepte de “cursa d’armaments” té l’origen en la guerra freda, es continua produint, amb l’aparició d’un món multipolar des de la dècada del 1990, però de manera molt més localitzada. On més clarament té lloc una cursa d’armaments és en el conflicte entre l’Índia i el Pakistan, agreujat, a més, per la possessió d’armes de destrucció massiva. Una forma menys típica (perquè no es tracta, en sentit estricte, d’un conflicte bilateral entre estats malgrat la implicació dels EUA) és el programa nuclear de la República Popular de Corea, que el 2003 anuncià la retirada del Tractat de No-proliferació. També al sud-est asiàtic i a l’Amèrica Llatina han tingut lloc curses d’armaments a escala regional, però en aquests casos es tracta més aviat de conflictes puntuals provocats per l’adquisició d’armament nou per algun dels països de la regió (portaavions en el cas asiàtic i caces d’aviació a l’Amèrica Llatina), molt sovint seguits de l’equiparació de la tecnologia i els productes militars dels veïns immediats. De vegades, però, el subministrament o la venda de material militar té repercussions més enllà de la política regional. Aquest és el cas de la compra d’armament de Taiwan als EUA, amb l’oposició de la Xina, la qual, per la seva banda, protagonitzà el 2005 un agre debat amb la UE i els EUA per l’aixecament de l’embargament sobre la venda de material militar imposat el 1989. Tanmateix, la natura dels actuals conflictes armats, en els quals han pres protagonisme actors armats no governamentals que basen la seva acció en el terrorisme o els atemptats indiscriminats, ha deixat molt en segon terme l’acumulació massiva d’armament que, d’altra banda, també és cada cop més obsolet pels progressos de la tecnologia militar. És per això que les inversions de molts estats en l’àmbit militar es concentren més a assolir un nivell tecnològic elevat que no pas en la simple acumulació d’arsenals.
f
Militar