La D majúscula llatina prové de l’alfabet grecooccidental, forma arrodonida de la grega clàssica, provinent, al seu torn, de l’alfabet fenici de Biblos i de l’egipci demòtic. L’estructura primitiva llatina consisteix en dos traços: el primer, vertical, gruixut; el segon, semicircular, prim-gruixut-prim, a la dreta. Com la B, també la D capital de les inscripcions llatines tenia reforços o petits elements estètics que decoraven l’atac superior i la base de la lletra. La inclinació de la ploma i la velocitat del traçat contribuïren a la transformació del ductus de la D capital clàssica majúscula formada sovint per tres traços: el primer és vertical, el segon comprèn el reforç horitzontal de la base, i el tercer és diagonal convex. Simultàniament, aparegué una nova forma cursiva que uní en un de sol els dos primers traços en angle una mica esmussat i el darrer traç sobresortint en diagonal recte o amb tendència convexa. La cursivització portà a traçar en un de sol tots tres elements (formes cursives romanes). La cal·ligrafia estabilitzà aquesta d en dues formes que es perpetuarien: la uncial, d’ull arrodonit, amb una asta superior inclinada a l’esquerra més o menys corba, i la semiuncial, d’ull semicircular o rodó, amb l’asta vertical dreta més o menys llarga i a vegades depassant la base inferior. Totes les altres escriptures minúscules deriven d’aquestes dues formes, i algunes, com una part de les precarolines, la visigòtica, la carolina i les gòtiques, les usen indistintament totes dues. Les formes pròpies de cada escriptura depenen del gruix de la ploma, de l’angulositat dels traços i dels allargaments estètics de l’asta superior, les quals coses provoquen deformacions del tipus original.
Valors fonològics de la grafia d
La lletra d és emprada, en català, com a grafia representativa d’una aparició del fonema / d /, o bé de l’arxifonema / T / en posició final de la síl·laba, mot o emissió fònica. En el primer cas es pot realitzar mitjançant la variant oclusiva [d], en posició inicial o en contacte amb una consonant oclusiva sonora o n, l (dau [dáu], advocat [edbukát], venda [béņde], maldar '[meļdá]), o bé mitjançant la variant fricativa [đ], en posició intervocàlica, abans de r o després d’una consonant fricativa sonora (mode [móđe], quadre [kwáđre], verda [bérđe], desdeny [dezđén]). En posició final i com a manifestació de l’arxifonema / T /, es pot realitzar com a oclusiva sorda [t], quan és final absoluta o bé seguida d’una consonant sorda (servitud [serƀitút], servitud política [serƀitút pulítike]), com a oclusiva sonora [d], quan va davant una consonant sonora (servitud moral [serƀitúd murál]), o tendint a ésser fricativa sonora [đ], quan la segueix una vocal (servitut econòmica [serƀitúđ ekunómike]). El fonema / d /, doncs, es caracteritza, articulatòriament, per aquests trets: consonant, sonor, oral, dental i neutre; i quant a l’oposició, sord/sonor. Acústicament, és definit com a consonant, difús, agut, fluix fluix i neutre; i quant a l’oposició, continu/interrupte.
Origen del fonema / d / del català
La procedència històrica del fonema / d / del català actual és la següent: en posició inicial, sol tenir com a antecedent llatí una d- seguida de qualsevol vocal o de r (deu < dece, dragó < dracon ); en posició medial, pot procedir de d postconsonàntica (perdiu < perdice) (quant a la combinació llatina -nd-, en català s’ha reduït generalment a n [fona d originària [candela < candela] ); cal tenir en compte que, en molts casos, el fonema / d / actual en situació postconsonàntica procedeix d’una d originàriament intervocàlica que deixà d’ésser-ho per síncope de la vocal àtona precedent (calda procedir de -dd- (adonar < *addonare), bé que en mots savis (addició < additione) la normativa tendeix a conservar el grup. Però és la - t - llatina intervocàlica la que origina més casos de / d / en aquesta posició (madur < maturu); la t del grup tr també dona lloc, en certs casos, a / d / (pedra < petra), però en uns altres el grup es redueix i no presenta / d / (pare < patre). El fonema / d / també pot haver aparegut per epèntesi entre un fonema nasal i / r / que han entrat ocasionalment en contacte per síncope d’una vocal posttònica (gendre < gen(e)ru). Cal dir ací que, contràriament al que hom podria esperar per la comparança amb / b / i / g /, el nombre de casos de / d / modern no ha estat incrementat pels de l’antic / d / (procedent fonamentalment de - d - llatina intervocàlica), perquè normalment el destí d’aquest fonema ha estat un altre (caiguda o / z /, segons els casos [suor < sudore, alosa < alauda], o [u] si ha restat en posició final de síl·laba [prou < prode ]). No cal dir que qualsevol mot savi, no subjecte a les lleis de l’evolució fonètica popular, pot presentar un fonema / d / que no s’ajusti a les procedències esmentades (medul·la < medulla ['molla’]). Quan hom troba la grafia d en posició implosiva final o medial, sigui en mots d’evolució popular (card < cardu) o semisàvia ( fred < fri(gi)du), sigui en mots savis (adjectiu, administrar, òxid), representa l’arxifonema / T /, que també és representat per la grafia t en uns altres casos (nebot < nebod(e) < nepote), bé que les procedències d’aquests mots podrien fer suposar d.