Feu la carrera d’enginyer i fou dibuixant a L’Espanya Industrial i catedràtic de dibuix a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona. Publicà els primers poemes catalans (entre els quals cal esmentar Al geni català i A l’Empordà) a La Corona de Aragón i a El Conceller, de Víctor Balaguer, i li’n foren inclosos quatre a Los trobadors nous. Guanyà l’englantina dels primers Jocs Florals de Barcelona (1859) pel poema Són ells...! Desembarc dels almogàvers en Orient (que fou traduït de seguida al castellà per Florenci Janer), i s’hi destacà fins el 1878, any en què fou proclamat mestre en gai saber, amb més premis i accèssits, i en fou secretari (1869) i mantenidor (1865, 1876 i 1879).
El 1859 fou premiat en un concurs de l’Acadèmia de Bones Lletres pel poema Mallorca catalana, que reelaborà al llarg dels anys i del qual anà donant a conèixer fragments en lectures privades, a La Renaixença (1875), als mateixos Jocs Florals (1878) i a Vidrims (1880, reedició el mateix any), que recollia la seva obra poètica dispersa. El publicà finalment en dos volums, sota el títol Mallorca cristiana (1886-87). Poema extens i d’intenció heroica, feia una proposta de gènere el valor de la qual quedà minimitzada per la publicació, poc abans, de Canigó de Verdaguer: amb una polimetria complexa, incorporava a la narració més o menys convencional dels esdeveniments històrics elements sentimentals i fantàstics, i l’exposició d’un ideari filosoficoreligiós que reflectia les seves creences espiritistes.
El 1861, en un viatge d’estudis, assistí a les festes del felibritge a Tarascó i inicià les relacions directes entre els poetes catalans i els occitans, l’obra dels quals (Mistral, Aubanel, Roumanille, Bonaparte-Wise) traduí al català i als quals dedicà el poema Als poetes de Provença, si bé se’n distancià el 1876 rere la nova organització en mantinences, en què Catalunya quedava mal representada.
S’incorporà al teatre amb l’ambiciosa comèdia costumista, en tres actes, La romeria de Requesens (1864), quadre de costums empordanesos estrenat a Figueres el mateix any; insistí en el gènere amb l’opereta A la voreta del mar (1874; reeditada el 1881 i el 1897), musicada per Joan Goula, i, com en la seva poesia més característica, incorporà temes de la història de Catalunya als drames La Campana de la Unió (1866) i Sibil·la de Fortià, del qual es publicà un fragment el 1881 i, sencer, pòstumament (1900).
Col·laborà sovint en La Renaixença, Lo Gai Saber i La Corona de Aragón. També col·laborà amb articles i poemes a El Ampurdanés (1861-62), participà en certàmens literaris de l’Empordà i feu divulgació científica des del Diario de Barcelona. El 1880 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.