Daniel Bernoulli

(Groningen, 8 de febrer de 1700 — Basilea, 17 de març de 1782)

Físic, matemàtic i fisiòleg neerlandès.

Fill i nebot de matemàtics, s’inicià en la disciplina en la qual sobresortiren els seus antecessors, però aviat es decantà vers les ciències experimentals. Després de fer estudis de medicina a Basilea, Heidelberg i Estrasburg (es doctorà en aquests camp a vint-i-un anys), el 1724 publicà les Exercitationes quaedam mathematicae, que reflectien el seu interès per la matemàtica i en les quals tractava temes de probabilitat i la resolució de l’equació diferencial de Riccati. Fou cridat a l’Acadèmia de Sant Petersburg on romangué del 1725 al 1733. Fou aquest el període més fèrtil de la seva creació: hi escriví l’Hydrodynamica (publicada el 1738), obra que contenia l’enunciat del seu principi (principi de Bernoulli), així com els rudiments de la teoria cinètica dels gasos, i hi completà els seus treballs sobre els cossos elàstics (cordes vibrants) i les oscil·lacions dels sòlids rígids. El 1733 tornà a Basilea per ensenyar anatomia, botànica, i més tard fisiologia i física (1750). El 1725 guanyà el primer dels deu premis que li foren concedits al llarg de la seva vida per l’Acadèmia de París en les competicions científiques que aquesta organitzava. Feu contribucions científiques importants a la mecànica racional, estudià especialment la dinàmica de la rotació i enuncià els principis de conservació dels moments i de les àrees, simultàniament amb Euler, amb qui mantenia una constant correspondència. Hom el considera el primer que feu avenir les idees de Newton amb els mètodes del càlcul de Leibniz.

La seva contribució a la física acústica es concretà en la teoria de les vibracions dels cossos elàstics. Fou el primer a calcular, a partir de la teoria, les freqüències de determinats instruments, i també el primer a establir les dels sons més allunyats de la sèrie harmònica.