Al començament s’encaixa en la plataforma calcària de Suàbia, empès pels afluents de la riba dreta. Més endavant penetra en el massís cristal·lí de Bohèmia i hi obre gorges profundes, a l’entrada i a la sortida de les quals hi ha ciutats importants (Passau, Linz, per exemple) que han esdevingut nusos de comunicació i nuclis industrials. El Danubi esdevé riu de plana un cop entrat a Hongria, prop de Budapest. Travessa la conca de Pannònia i hi rep les aigües del seu gran afluent, el Tisza, quan reprèn la seva direcció normal oest-est, després del tram nord-sud que ha seguit en travessar Hongria. Una mica després travessa l’extremitat meridional dels Carpats per les gorges de les portes de Ferro i hi marca la frontera entre Romania i Iugoslàvia. Finalment, un cop a la conca de Valàquia, servint de frontera entre Romania i Bulgària, es dirigeix a la mar Negra, on desguassa, després d’un sector sud-nord a la Dobrudja, per un gran delta molt ramificat. Al nord del delta termeneja ja amb Ucraïna. El seu cabal mitjà és de prop de 9.000 m3/s. Ara bé, per la seva llargada i per l’extensió de la conca, és sotmès a grans variacions, tot i que, com tots els rius eixits dels Alps, el seu cabal d’aigua és regularment abundós, amb un règim complex, on el mínim d’hivern és degut a la retenció nival, i el mínim absolut de setembre, a l’evaporació de les regions baixes, sotmeses a un clima molt sec i extremament continental.
Aquesta regularitat del cabal ha assegurat una navegació important. El riu és navegable a partir d’Ulm, a Alemanya. La diversitat d’interessos polítics i econòmics que històricament hi han confluït ha donat lloc a complicats acords per a assegurar-ne la navegació (Comissió del Danubi). Des d’Ulm el riu no corre gaire de pressa, frenat pels materials que transporta i el poc desnivell que ha de salvar (Viena és a 260 m sobre el nivell del mar, i la plana hongaresa, a menys de cent). Per això el riu té un curs on abunden els meandres, i hom hi troba també una gran quantitat de braços abandonats. Només a les portes de Ferro, on el Danubi no arriba als cent metres d’ample, el riu torna a adquirir velocitat i força, que ha estat aprofitada per Iugoslàvia i Romania per a construir-hi una gran central hidroelèctrica, en funcionament des del 1972. D’altres centrals hidroelèctriques foren construïdes els anys següents per tal d’obtenir energia per a la indústria de l’Europa central. És important la resclosa de Jochenstein (construïda en comú entre els alemanys de Baviera i Àustria), la d’Ybbs-Persenbeug, que ha instal·lat tot un nou sistema de rescloses per a facilitar-hi el pas de les barcasses, la de Dunaújváros, a Hongria, etc.
Des del Paleolític el Danubi ha estat una importantíssima via de comunicació a Europa, com ho prova la civilització danubiana (4000-3500 aC). Fou un obstacle per a l’expansió romana i al mateix temps, reforçat amb fortificacions, evità durant uns quants segles la penetració dels pobles germànics. Des del segle VII es formà un regne búlgar a la vora dreta del Baix Danubi, i la futura Romania, a la vora esquerra. La part central fou ocupada per Hongria, i a la part alta sorgí Àustria. Els turcs penetraren a Europa pel Danubi (segle XIII) i aglutinaren tots els regnes i principats (excepte Àustria) fins al segle XVIII. Napoleó, per la seva banda, el seguí en la seva marxa cap a l’Est. Després de la Primera Guerra Mundial, algunes potències (Alemanya, Gran Bretanya, Itàlia i Bèlgica) i els estats riberencs acordaren la creació de la Comissió Internacional del Danubi per tal de garantir la lliure navegació. En 1940-44 Alemanya en controlà tot el curs, seguint així la doctrina que enfrontà les grans potències, segons la qual el control del curs del Danubi era imprescindible per a exercir l’hegemonia a l’Europa central. Des de la fi de la Segona Guerra Mundial, la divisió d’Europa en dos blocs entorpí la utilització del Danubi com a via comercial, però després de la desaparició del bloc comunista (1989-92) aquest aspecte ha perdut importància pel gran desenvolupament d’altres mitjans de transport, bé que continua essent un important eix de comunicacions, especialment des de l’acabament, el 1992, del canal Rin-Main-Danubi. Actualment hom n’impulsa els aspectes turístics, i el 1992 fou creada a Romania la Reserva de la Biosfera del delta del Danubi.