Actualment comprèn les divisions administratives del Dārfūr septentrional, el Dārfūr meridional i el Dārfūr occidental, les quals sumen un total de 503 180 km2 i a grans trets corresponen al terç oest del Sudan. Les principals ciutats són Al-Fāšir (217.827 h [2008]), Nyala (492.984 h [2008]) i Al-Junayna (134.264 h [2008]), capitals respectives d’aquestes tres divisions. El 2007 hom estimava la població total en uns 7 milions. El regne de Dārfūr (nom que, en àrab, significa ‘llar dels fur’, l’ètnia majoritària) fou governat per monarques dajo i berbers fins al s. XVI. El 1596 fou conquerit pels àrabs, i durant el s. XVIII el regne tingué la màxima esplendor. El 1874 Dārfūr passà a l’administració egípcia, i el 1897 restà sota el condomini angloegipci. Intentà alliberar-se'n el 1916 i el 1921, però fou assimilat al Sudan. Les tensions entre la població bàsicament ramadera en general arabitzada i els agricultors, majoritàriament fur i d’altres ètnies com ara zagawa i masalit arran de disputes per drets sobre la terra i les acusacions d’arabització forçada s’agreujaren des de mitjan anys vuitanta del s. XX. El 2003 esclatà una rebel·lió protagonitzada per dues formacions, l’Exèrcit d’Alliberament del Sudan (SLA, fragmentat en faccions) i el Moviment per a la Justícia i la Igualtat (MJI), liderat per Hassan al-Turabi, antic aliat del president sudanès ‘Umar al-Bashir. Poc després dels primers atacs sorgiren grups paramilitars, d’entre els quals hi ha l’anomenada milícia Janjaweed, que no tan sols s’enfrontaren a l’aixecament antigovernamental sinó que sotmeteren la població civil a massacres, violacions i tortures. El govern sudanès negà cap mena de vinculació amb els paramilitars, que tanmateix qualificà de “grups d’autodefensa”. La crisi humanitària de Dārfūr és la més greu dels primers anys del s. XXI: al final de la dècada del 2000 hom estimava el nombre de morts per la violència directa, la fam i les epidèmies en prop de 300 000 a finals, i el de refugiats i desplaçats entre dos i tres milions. Molts dels refugiats fugiren al Txad, on el conflicte amenaçà d’estendre's. Al març del 2004 les Nacions Unides denunciaren les massacres, tot i que evitaren qualificar-les de genocidi, cosa que sí que feren els EUA al setembre. Hom denuncià també la inhibició del govern sudanès en el desarmament de les milícies. A l’abril del 2005, el govern i l’SLA i l’MJI signaren un alto el foc que, tanmateix, no fou respectat. Per aquest motiu, la Unió Africana començà a desplegar tropes de pacificació a la zona, però les dimensions del conflicte requeriren ajut addicional, que proporcionà l’OTAN. També al maig del 2005 l’ONU començà a fer públics els primers informes sobre els responsables de les massacres i el 2007 el Tribunal Penal Internacional (TPI) cursà les primeres ordres d’arrest contra aquests. El 2006 Khartoum signà un acord de pau amb la facció principal del SLA. L’MJI, per la seva banda, el rebutjà i dos anys després, al mes de maig llançà una ofensiva sobre Khartoum que fou rebutjada amb dificultats. Al febrer de 2009 el govern sudanès i l’MJI signaren un acord a Qatar. El mes següent, el TPI cursà una ordre de detenció contra el president al-Bashir per una acusació de crims de guerra i contra la humanitat, la primera contra un cap d’estat.