L’epicarpi és de color groc, i el mesocarpi, blanquinós i comestible, tant fresc com confitat; és ric en sucre, fibra, calci i fòsfor. L’endocarpi és dur, cilíndric, i té un solc longitudinal. N'hi ha nombroses varietats, agrupades en dos tipus bàsics: els dàtils grossos, blancs i sucrosos, i els petits, secs i amb poc sucre. Per dessecació i mòlta hom n'obté farina. Són la base de l’alimentació en els estats productors, com l’Aràbia Saudita, Egipte, Líbia, l’Iran i l’Iraq.
A causa de les temperatures poc tropicals, la producció de dàtils als Països Catalans ocupa una àrea més restringida que el conreu de la palmera, i ha desaparegut en ple s XX de Mallorca, l’Alacantí i gairebé del Baix Segura (llevat d’Albatera). Els coneguts palmerars del Baix Vinalopó (Elx en primer lloc, Santa Pola i Crevillent) són més apreciats com a imatge turística i com a productors de fulles (per al diumenge de Rams) que no pels dàtils, que, al seu límit nord ecològic, són molt delicats; cal acabar de madurar les varietats comunes amb vinagre (ja Plini el Vell deia que no maduraven bé, notícia que n'il·lustra l’antiguitat del conreu, bé que fos estès pels musulmans). Ha perdut, com a producte, interès comercial.