dauradura

f
Disseny i arts gràfiques

Sistema emprat pels relligadors per a cobrir amb fulls d’or les lletres o vinyetes que hom imprimeix en les cobertes d’un llibre.

La dauradura damunt cuir prové dels àrabs i fou emprada també en els relligats aldins des dels s. XIV i XV. En la dauradura a mà, hom marca, en sec, l’ornament o lletra a daurar; després prepara la pell amb el mordent, que es compon de clara d’ou i vinagre. Quan és sec, hom posa les tiretes d’or damunt l’ornament a daurar, al qual hom haurà donat una suau passada d’oli. Prèviament hom escalfa els ferros de daurar, els quals són aplicats al lloc que havia estat marcat. Hom treu les partícules que resten després de la dauradura amb un cotó o un drap fi. La dauradura industrial (amb planxa i premsa de daurar) prové de la dauradura amb placa, que és el procediment que utilitzaven els relligadors flamencs des del s. XIV. En aquest tipus de dauradura mitjançant la placa, l’escalfador i la pressió, o només la pressió, l’or és fixat damunt la coberta del llibre. Els principals tipus de tiratge amb la premsa de daurar són per pressió, en sec, en color tipogràfic, en or fi i en bronze. La dauradura dels talls és aplicada normalment als talls de cap: després de raspar i polir el tall hom el sotmet a l’acció d’àcid nítric diluït i de terra d’Armènia. Finalment, amb un pinzell hom dóna cisa al tall i aplica tot seguit l’or, el qual hom brunyirà amb el brunyidor adequat a cada cas.