David Bowie

(Brixton, Londres, 8 de gener de 1947 — Nova York, 11 de gener de 2016)

David Bowie

Nom amb què és conegut el músic, cantant de rock i actor anglès David Robert Jones.

Vida

Artista camaleònic tant pel que fa a la seva imatge com a la música, a voltes innovador i a voltes adaptant-se a la moda, introduí la teatralitat en el rock. S’inicià de molt jove com a cantant, actor i multiinstrumentista en conjunts i en el teatre musical.

El 1966 es canvià el nom de David Robert Jones pel de David Bowie i publicà el seu primer àlbum amb aquest nom. Malgrat que no fou molt reconegut, el seu segon àlbum (1969) incloïa la cançó Space Oddity, que més endavant aconseguí un gran èxit. Tot i ser acollida de manera diversa, la seva producció musical posterior el situà com un dels cantants, intèrprets i compositors del pop-rock més influents i més personals.

A més dels dos primers títols esmentats, la seva discografia bàsica comprèn The Man Who Sold the World (1970), Hunky Dory (1971), The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars (1972), Aladdin Sane (1973), Pin Ups (1973), Diamond Dogs (1974), Young Americans (1975), Station to Station (1976), Low (1977), Heroes (1977), Lodger (1979), Scary Monsters (and Super Creeps) (1980), Let’s Dance (1983), Tonight (1984), Never Let Me Down (1987), Black Tie White Noise (1993), The Buddha of Suburbia (1993), Outside (1995), Earthling (1997), ’Hours...’ (1999), Heathen (2002), Reality (2003) i The Next Day (2013). Tres dies abans de morir, veié la llum el seu 25è disc, Blackstar.

Estigué influït per Marc Bolan, dels T. Rex, i fou pioner del glam-rock (rock d’una teatralitat exagerada i una carregada ambigüitat sexual). Quan s’encarnà en el personatge de Ziggy Stardust el 1972, Bowie superà Bolan i es convertí en el rei del glam. Adoptà altres identitats: l’any 1974 donà un tomb a la seva imatge amb discos de soul comercial com l’esmentat Station to Station, i fou anomenat “el duc blanc”. En 1976-79 visqué a Berlín i, acompanyat de Brian Eno, l’any 1977 es llançà a la música electrònica amb els discos Low i Heros, els més innovadors que feu i en els quals és manifesta la utilització de sintetitzadors. Els anys vuitanta tornà al pop i el funk més ballable, i aconseguí el seu èxit més gran de vendes amb Let’s Dance. En 1989-91 formà el grup de rock Tin Machine. El 1995 tornà a la música electrònica amb Eno i també s’adaptà al techno. L’any 2004 feu l’última gira i el 2006 deixà d’actuar en directe.

Tot i els freqüents canvis d’estil, els seus enregistraments i actuacions mostren alguns trets recurrents, com són la inclinació per la temàtica futurista, de ciència-ficció o fantàstica, el recurs a l’ambigüitat sexual i, en general, la gran atenció al vessant escenogràfic, visual i de vestuari dels seus espectacles, així com una gran capacitat d’integrar de manera coherent elements molt dispars: tendències de la moda, corrents marginals, avantguardistes o tecnològics, entre d’altres.

Col·laborà amb altres músics de tendències molt diverses, com ara Iggy Pop, Brian Eno, Robert Fripp, Pat Metheny, Queen o Tina Turner.

Fou, a més, un dels músics de rock amb una projecció més reeixida en el cinema, com ho evidencien les seves nombroses actuacions, sovint en papers protagonistes en pel·lícules com ara The Man Who Fell to Earth (1976), de Nicolas Roeg; Just a Gigolo (1978), de David Hemmings; Christiane F. – Wir Kinder vom Bahnhof Zoo (1981), d’Ulrich Edel; Merry Christmas, Mr. Lawrence (1983), de Nagisa Oshima; The Hunger (1983), de Tony Scott; Labyrinth (1986), de Jim Henson; Absolute Beginners (1986), de Julien Temple; The Last Temptation of Christ (1988), de Martin Scorsese; Gunslinger’s Revenge (1998), de Giovanni Veronesi, i The Prestige (2006), de Christopher Nolan. És també autor de les bandes sonores de Christiane F. (1981), d’Ulrich Edel; Cat People (1982), de Paul Schrader; The Falcon and the Snowman (1985), de John Schlesinger, i de The Buddha of Suburbia (1993), de Hanif Kureishi. Feu també algunes incursions en el teatre, de les quals cal esmentar el paper protagonista en The Elephant Man (1981), de Bernard Pomerance, i en la versió televisada de Baal (1981), de Bertolt Brecht.

Rebé, entre d’altres, el premi Ivor Novello de l’Acadèmia Britànica de Compositors, dos premis Grammy (1986 i 2006, aquest darrer a la trajectòria), dos premis BRIT de la Indústria Fonogràfica Britànica (1982 i 1996) i un premi Webby a la trajectòria (2007) de l’Acadèmia Internacional d’Arts i Ciències Digitals. Fou també inclòs al Rock and Roll Hall of Fame (1996) i el 1999 fou nomenat comanador de l’orde de les Arts i les Lletres del govern francès.

Bibliografia

  • Sierra i Fabra, Jordi: David Bowie: el “glamour del rock”, Música de Nuestro Tiempo, Barcelona 1977