El 1890 fou elegit diputat per Caernarvon, districte que representà 55 anys seguits al parlament. Oposat a la guerra dels bòers, formà part, com a representant dels liberals radicals, del gabinet Campbell-Bannerman (1905), on fou president del Board of Trade. Canceller de l'exchequer (1908), impulsà importants reformes socials (llei sobre les pensions de vellesa, 1908, i llei sobre seguretat social, 1911), finançades amb un impost especial sobre les grans fortunes i sobre la propietat de la terra, el qual el parlament aprovà, malgrat l’oposició de la cambra dels lords. Primer ministre el 1916, afavorí la unificació militar aliada, però a la Conferència de París (1919) s’oposà a les pretensions de Clemenceau sobre la Renània i l’Alta Silèsia. El reconeixement de la República d’Irlanda (1921) i la seva política antiturca durant el conflicte grecoturc motivaren l’esfondrament del seu ministeri. Fou nomenat comte el 1944. Contribuí activament a la renaixença de la cultura gaèlica. És autor, entre altres obres, de War Memoirs (en sis volums, 1933-36; en dos volums, 1943) i Memoirs of the Peace Conference (1939).