El nom prové del domini continuat del partit moderat, després d’eliminar Espartero i de reprimir la Insurrecció Centralista . Els moderats cuitaren a proclamar major d’edat la reina (que només tenia tretze anys), dominada per una camarilla reaccionària. D’altra banda, l’aliança dels progressistes amb els moderats els havia llevat les simpaties de les classes populars i de molts intel·lectuals (que aviat s’integraren en el nou partit democràtic), i els féu incapaços de trencar l’hegemonia moderada. Ramón María Narváez, president del govern (1844), substituí la Constitució del 1837 per la del 1845, molt més conservadora, i exercí una dictadura que l’oposició carlina (guerra dels Matiners) mai no inquietà seriosament; però els escàndols matrimonials de la reina i sobretot els financers (com les concessions ferroviàries del govern del comte de San Luis, 1853-54) i l’agitació obrera creixent minaren la dictadura moderada. L’alçament de Leopoldo O'Donnell amb una part de l’exèrict (Vicálvaro, juny del 1854) no triomfà del tot, però el seu manifest amb Antonio Cánovas del Castillo estengué la revolta; la reina, espantada, hagué de cedir el poder als progressistes. La Dècada Moderada representà, per als Països Catalans, la incorporació definitiva a l’uniformisme centralista. La reforma financera d’Alejandro Mon (1845) anul·là les darreres particularitats catalanes, mentre l’aplicació de les lleis municipal i provincial completaven la centralització de l’Estats espanyol. El descontentament que produïren aquestes mesures i la implantació de lleves forçoses provocà un alçament camperol que coincidí amb un nou aixecament de les partides carlines ( segona guerra Carlina ) (1846-48), que aquest cop no afectà el País Valencià, i amb l’agitació progressista i àdhuc republicana, que no assolí de provocar a Barcelona i a València l’esclat revolucionari que es produí a moltes capitals europees el 1848. La relativa estabilitat d’aquesta època permeté una gran embranzida de l’activitat industrial catalana, que lluità per assolir condicions favorables als seus productes en els mercats castellans ( proteccionisme ) contra els partidaris del lliure canvi, que afavoria l’entrada de productes anglesos a través dels comerciants de Cadis i Madrid. Aquests assoliren una reforma de l’aranzel (1849) que deixà protegits, però, els teixits de cotó, fet que afavorí la indústria tèxtil catalana. Durant aquest període el moviment societari obrer prosseguí de forma clandestina, puix que el govern moderat insistí en la prohibició de les societats obreres i només foren tolerades, en alguns moments, les que figuraven com a associacions de socors mutus (com l’anomenada El Taller , a València, creada el 1851). L’agitació obrera contribuí en gran escala al triomf de l’alçament progressista a Barcelona (14 de juliol), tres dies abans que es produís un alçament similar a Madrid, que enderrocà el govern moderat i inicià l’anomenat Bienni Progressista .
Gravat representant l’aixecament progressista a Madrid que posà fi a la Dècada Moderada
© Fototeca.cat
Nom amb el qual és conegut el període comprès entre la majoria d’edat d’Isabel II (1843) i el pronunciament de acció de Vicálvaro (1854).