Partia de la consciència d’ésser a la fi d’una civilització i a l’inici d’un període decadent. La justificació del terme i l’actitud partien de la teoria de Giambattista Vico sobre els fluxos i els refluxos de la història, l’estudi de Montesquieu sobre la grandesa i la decadència de l’imperi Romà i la inquietud rousseauniana de retrobar l’estat de natura primitiva. El decadentisme comportava sentiments d’inseguretat, cansament, tedi byronià i afecció a la mort, propis del Romanticisme, i centrava l’atenció en les cultures exòtiques i antigues: l’hel·lenisme i el darrer període de l’imperi Romà. Com a reacció, cercava en la forma expressiva la transformació de la realitat en un món de bellesa ideal, ple de sensacions, i amb imatges i conceptes hermètics. Com a grup, els decadents es refugiaven en una mena d’aristocràcia espiritual que vivia en la bohèmia. Són considerats precursors d’aquesta tendència Baudelaire, Rimbaud i Gauthier. Verlaine en fou considerat el portaveu per la seva frase " Je suis l’empire à la fin de la décadence " ( Jadis et Naguère ). L’obra més representativa fou la novel·la À rebours de Joris-Karl Huysmans, on el personatge Des Esseintes és l’expressió concreta del “decadent”. L’escola influí en Oscar Wilde ( The picture of Dorian Gray ), D’Annunzio ( Il piacere ), Valle-Inclán ( Sonatas ) i altres autors europeus i, dins les arts plàstiques, en els simbolistes i molt especialment en Aubrey Beardsley.
m
Art
Literatura
Visió irònica del decadentisme : Jaume Sabartés, “poeta decadent" , per Picasso
© Fototeca.cat
Tendència sorgida a França en 1880-90 que es manifestà en la literatura, l’estètica i la moral.