Nom donat per Kant a una part de la Crítica de la raó pura, en la qual pretén de justificar l’aplicació dels conceptes a priori als objectes empírics, mitjançant la recerca de les condicions a priori de possibilitat de l’experiència.
És oposada a la deducció empírica, que, sempre en sentit kantià, consisteix en una aplicació dels conceptes, la justificació de la qual és feta a partir de l’experiència mateixa.