La degeneració pot afectar un dels components d’aquesta substància, és a dir, les cèl·lules o la substància (els elements intercel·lulars), o bé tots dos. Els teixits perden les qualitats específiques, tant estructurals com funcionals, i això condueix a una sèrie d’alteracions metabòliques que influeixen en la capacitat de desenvolupament, regeneració i adaptació. És una condició indispensable que les modificacions morfològiques o fisicoquímiques siguin reversibles, perquè els mateixos agents nocius aplicats més temps o amb més intensitat poden produir la mort cel·lular. Les causes principals de degeneració són la hipòxia, els agents toxicoinfecciosos, els trastorns metabòlics i enzimàtics, els dèficits nutritius i la reproducció incontrolada, principalment la deguda a la fecundació entre individus amb un grau elevat de consanguinitat. Hom fa l’observació i la valoració dels fenòmens degeneratius per mitjà de l’estudi de les modificacions produïdes per ells i amb l’ajut del microscopi o de mètodes fisicoquímics. Les degeneracions poden ésser classificades segons dos criteris; l’un, tenint en compte els canvis deguts a lesions en les cèl·lules o en la substància intercel·lular, i l’altre, tenint en compte la composició química dels productes apareguts en el procés degeneratiu. Les lesions predominantment cel·lulars són: els trastorns del metabolisme hidromineral, amb pas de sodi i d’aigua a l’interior de la cèl·lula i la pèrdua del potassi, la qual cosa produeix una tumefacció dels mitocondris i l’aparició d’uns grànuls molt fins en el protoplasma; si el procés degeneratiu progressa, els mitocondris es transformen en vesícules plenes d’aigua (degeneració vacuolar o hidròpica); els trastorns del metabolisme dels lípids (esteatosi), per acumulació anormal de greix en les cèl·lules parenquimatoses, especialment en les del fetge (n'és un exemple l’esteatosi hepàtica produïda per alcoholisme crònic); els trastorns del metabolisme dels glícids, amb acumulació intracel·lular de glicogen, especialment en el fetge i en els músculs estriats (inclòs el cor); i els trastorns per acumulació de pigments, com la melanina, la lipofucsina i els derivats de la degradació de l’hemoglobina. Les lesions que afecten la substància intercel·lular produeixen l’aparició de moc i greix i el dipòsit de substàncies estranyes. Segons aquestes substàncies, hom distingeix la degeneració hialina, consistent en l’aparició de masses homogènies, vítries, refractives i que poden ésser tenyides de vermell per l’eosina, les quals es dipositen principalment en les arterioles del ronyó i del cervell; la degeneració amiloide, amb dipòsit d’un tipus de substància hialina que té afinitat pel iode en la paret vascular i en el ronyó; i la degeneració mucoide, caracteritzada per la disgregació de la substància fonamental del teixit connectiu. En les espècies animals o vegetals ocasiona un desenvolupament deficient i un baix rendiment en la producció (carn, llet, ous, gra, fruita, etc).
f
Patologia humana