Poden caure a la Terra o bé produir accidents a l’espai. L’origen, en una proporció important, és l’explosió de ginys (naus, satèl·lits, coets, telescopis, etc.) fora de servei a l’espai i la col·lisió posterior entre els fragments. L’acumulació de deixalles espacials pot dificultar o posar en perill les missions espacials. Des de l’inici de la cursa espacial, el nombre de deixalles que orbiten al voltant de la Terra no ha parat de créixer. El 2017 s’estimaven en uns 18.000 els objectes dels quals es feia un seguiment que estaven en òrbita, procedents dels prop de 5.000 llançaments de ginys espacials efectuats des del 1957. D’aquests, tan sols el 6% eren vehicles en funcionament. A més a més, s’estima en diversos centenars de milers el nombre d’objectes més grans d’un centímetre dels quals no es fa el seguiment que orbiten al voltant de la Terra, els quals, malgrat les reduïdes dimensions, tenint en compte la gran velocitat a què es desplacen, representen també un perill. Moltes de les deixalles es concentren en determinades regions orbitals, especialment en l’òrbita terrestre baixa (a uns 2.000 km de la superfície de la Terra) i en l’òrbita geoestacionària (uns 35.000 km). Per tal de debatre i consensuar maneres de fer front a l’acumulació de deixalles, sigui amb missions de retirada de deixalles, proteccions, avaluacions de riscos o mesures per a disminuir el ritme de creixement, s’organitzen fòrums internacionals, entre els quals cal esmentar la Conferència Europea sobre Deixalles Espacials, de l’Agència Espacial Europea (ESA), celebrada des del 1993 cada quatre anys. Per la seva banda, el 1997 el govern dels Estats Units aprovà un estàndard de pràctiques de reducció de deixalles espacials, que la NASA aplica en el seu programa de deixalles espacials.
f
pl
Astronàutica